dijous, d’octubre 04, 2018

Arguments del cuñado

Reproduisc i conteste a certa publicació defensant les 'excel·lències' de la Democràcia, la Corona i les interpretacions interessades de la Constitució. 1. UK suspendió la Autonomía del Ulster 4 veces. Ellos son democracia, nosotros no. -Se suspenia temporalment per forçar el procés de pau, l'alto el foc de l'IRA. Molt lamentable la comparació que feu. https://elpais.com/diario/2002/10/15/internacional/1034632814_850215.html 2. UK invadió Irlanda y sigue ocupando el Norte, que no piensa soltar en la vida, tras masacrar a irlandeses durante siglos. Pero son democracia, nosotros no. -A Escòcia hi ha hagut referèndum, tot i que les enquestes prèvies apuntaven a una victòria del Sí, el Govern Britànic va acceptar i, de fet, el va guanyar democràticament. -Si la Guerra de Successió i el posterior Decret de Nova Planta vos semblen menys agressius que la invasió d'Irlanda, no sabeu res d'història. 3. Alemania elige a dedo a Jueces, partidos políticos que se los reparten. Pero eh, ellos son democracia, nosotros no. -Ací també hi ha repartiment. Uns van al TS, AN, TSJ... se'ls paguen conferències etc... mentre que a altres, se'ls canvia de sobte de destí enviant-los a àrees rurals, se'ls expedienta o inhabilita. Açò darrer els alemanys amb la Democràcia ho van fer desaparèixer, vosaltres no. http://www.europapress.es/andalucia/sevilla-00357/noticia-cgpj-abre-diligencias-criticas-jueza-mercedes-alaya-independencia-jueces-fiscales-20180620112221.html -La Justícia espanyola és exemplar. Els principals corruptes, lliures o triant la presó a mida. Els violadors, en les forces armades. Els presos polítics mesos sense judici i a centenars de km de casa. Els artistes crítics amb el Rey o la Fe de Cristo, a la presó o denunciats... -Els membres dels alts tribunals a Alemanya són triats per representants del parlament federal però també, de cada Lander: més plural i representatiu. 4. Alemania niega referéndum a Baviera, no porque lo pida una minoría, sino porque es Inconstitucional. Pero Alemania es democracia, España no. -Fals. Alemania NO ha negat res. Un ciutadà ha preguntat i el Constitucional ha respost. Faltaria saber en cas de que la majoria del parlament de Baviera ho demanara, què faria Alemanya (parlament i govern). La Constitució es pot modificar. http://www.ccma.cat/324/el-constitucional-alemany-impedeix-que-baviera-faci-un-referendum-dindependencia/noticia/2766549 5. Holanda aplica su 155 el abril pasado, y suspende una Autonomía que quería independizarse. Pero Holanda es demócrata, España no. -Sí, en Curasao però per no haver convocat les eleccions regionals quan tocava. En 2009 Curasao va decidir en REFERÈNDUM el seu estatus respecte a Holanda. https://es.m.wikipedia.org/wiki/Curazao 6. En Bélgica, los jueces los nombra el Rey. Pero Bélgica es una democracia prorepública, España una Monarquía obsoleta, y, por supuesto, antidemocrática. -De la Monarquia espanyola NO vaig a opinar per por a la Justícia espanyola. Com tampoc opinaria si fora un humil serv en els altres Regnes del sud i de l'est amb monarques "hermanos" (Marroc, Aràbia...). En els altres Regnes europeus igual cantaria el God save the Queen i tot...estos monarques europeus i fiscalitzats curiosament no són 'hermanos'; només es troben en les bodes i poc més, ells sabran. -En Bèlgica no hi ha Urdangarins amb presó-a-la-carta, ni Corinnes, ni AVE a la Meca del 'hermano'... -La Monarquia belga va plantar cara Hitler. L'espanyola va donar suport a Franco en la guerra i posteriorment fins 'heretar' la corona d' ell. https://es.m.wikipedia.org/wiki/Juan_de_Borb%C3%B3n 7. En Francia la única lengua oficial es el francés, ninguna lengua regional es co-oficial. Pero los opresores lingüísticos son los españoles; los franceses, sí, han adivinado, son demócratas. -Efectivament França NO és un model vàlid. Per favor, assumiu-ho ja. No tingueu enveja, són situacions diferents i, per tant, calen solucions diferents. 8. Solo hay 3 países de los 193 reconocidos por la ONU que contemplan en su Constitución la secesión (Liechtenstein, Etiopía y un estado insular caribeño, San Cristóbal y Nevis), pero he, el único que no es demócrata, sorpréndanse uste -Ni falta que fa. Que no estiga recollit a una Constitució no significa que no es puga decidir. Exemples recents: Referèndum Escòcia. UK no té ni Constitució Referèndum Quebec. Canadà tampoc té una Constitució pròpiament dita .... -L'autodeterminació és un dret reconegut en els Pactes Internacionals de Drets Humans i, per tant, de la Carta Internacional dels Drets Humans aprovada en Assemblea per la ONU. https://es.m.wikipedia.org/wiki/Pactos_de_Nueva_York La ONU s'ha pronunciat en molts conflictes a favor del referèndum d'autodeterminació. -Hi ha Estats i països que no tenen ni Constitució (Anglaterra, Nova Zelanda, Israel) -Altres Estats on la llei de lleis és més complexa (Canadà) .... -En el cas de Confederacions es inherent. -En el cas dels Estats federats, cedeixen l'autonomia, en constituir-se, per tant poden tindre el dret reconegut en l'acord de creació ... Resumint: teniu una idea molt pobreta i local d'això de la Constitució-de-cada-país similar al campanar-de-cada-poble, no? http://www.redalyc.org/html/4475/447544585011/ No obstant si cal modificar la nostra... -Es va modificar per permetre als ciutadans comunitaris participar en eleccions locals. -Es va modificar urgentment i en agost! per donar prioritat màxima al pagament del deute (per damunt de la despesa sanitària o social com fins i tot) per exigència de la burocràcia financera europea (¡vaya patriotas! ). Però veieu ilegal i impossible modificar-la per buscar solució política d'acord entre els pobles que integren España. 9. Los textos de las dos Repúblicas españolas afirman rotundamente la indivisibilidad de España, pero es de franquistas pedirlo. Franquistas no demócratas, por si no quedó claro. -No necessàriament franquistes, només nacionalistes espanyols. L'acusació de franquistes vos vindrà per altres raons:presó de quasi un any sense judici, violència policial desmesurada, control mediàtic absolut, ús criminal de les clavegueres de l'Estat contra adversaris polítics, impunitat sistemàtica per als agressors quan són d'ultradreta https://youtu.be/nK5b1W9OPok 10. Portugal, Francia, Alemania...o no permiten los partidos regionalistas, o si los permiten es solo mientras no amenacen la unidad nacional. Pero nosotros, que les dejamos hacer de todo, y siguen, somos una dictadura. ¿Democracias? Ellas. -Fals. Recentment han guanyat les eleccions els independentistes Corsos (Còrsega, França) -Fals. En Alemanya governa la CDU/CSU ( CSU són regionalistes de Baviera). Ja voldríem el federalisme alemany ací alguns. -Absurd. Portugal és una nació cultural i política, no un estat plurinacional o de 'regiones i nacionalidades(!)'. L'única particularitat és la comarca de Miranda do Douro (entre 10.000 i 15.000 habitants) on es parla el miradés (astur lleonès) més reconegut a Portugal que a Espanya, per cert. 11. Francia impide siquiera poder modificar la Constitución, ni por mayoría ni nada, para permitir una secesión. ¿Pero quién es democracia? Francia. ¿Nosotros? Nope. -Xina tampoc. Mentre la classe dirigent espanyola seguisca mirant França com a model el conflicte serà etern. Això ho explica molt bé José Ortega y Gaset ( que era nacionalista espanyol però culte) . -De França es lloa la forma d'Estat de República, la capacitat de mobilització de la societat per canviar les polítiques del govern. El centralisme jacobí el lloeu altres. 12. Siendo Alemania un sistema federal, concede menos competencias a sus partes que España a las suyas. Por ejemplo, la educación es de control estatal. Y retiró competencias hace unos años. Pero ellos son democracia plena y nosotros una dictadura. -O una pseudo democràcia o la metròpoli s'imposa mitjançant una casta judicial i una Constitució molt interpretable. Anul·lant desenes de decrets autònomics en base a una ideologia rància, carregada de menyspreu i el desconeixement absolut de la realitat. La Generalitat Valenciana, gens separatista, ha sofrit prou en els darrers 3 anys. Per no parlar de les contradiccions segons autonomies: Arbitrarietat i caprici, els pares de la prevaricació. -també cal recordar lleis orgàniques (Loapa) l'endemà d'un (auto) golpe. Amb olor a pólvora encara en Las Cortes. - Atenció que confoneu terriblement federalisme amb (grau de) descentralització. Federalisme significa que cada poble cedeix voluntàriament les seues competències per configurar un Estat junt a altres. Un Estat on pot participar com a regió (Lander) decidint les polítiques i el finançament. En l'estat d'autonomies qui cedeix la 'seua' competència és l'Estat (al revés), el qual pot 'vetar' de males formes (Tribunal Constitucional) les polítiques de la regió i controla la caixa (finançament autonòmic). No teniu clares ni les beceroles. 13. Italia es indivisible, y se quitará del cargo a todo Puigdemont que realice actos contrarios a la Constitución. Pero, ¿a que no lo adivinan? Italia es una democracia, España, no. -Això és del futur que jo no me'l sé encara. Del passat, ja em vau aclarir que Espanya té 10.000 anys d'història... Per imaginació que no siga !! Després de Llegir més

dijous, d’abril 12, 2018

Un café

Diumenge 8/04/2018
Un bon exemple dels molts sobre com la problemàtica dels residus va a més és el de les càpsules de café. 
Hem passat d'un residu orgànic que tréiem de les clàssiques cafeteres italianes per adobar les plantes, tirar-lo per la pica o directament a la bossa de fem a un altre molt diferent. Amb les càpsules no sols hem creat (ens han creat!) un residu nou, sinó que, a més, aquest nou residu, està compost per una barreja d'alumini i plàstic que fa un tractament complicat, inviable. 
Crec que, almenys a l'àmbit europeu, abans de treure un nou producte o component al mercat, (si més no productes finals), aquest hauria de passar un control sobre la viabilitat del seu reciclatge.
Sé que els liberals es tiraran les mans al cap, però a mi no em venen ja res: són els primers en fer demagògia contra les tasses o impostos que hem de pagar tots -tots?- pel tractament dels residus. El discurs liberal, populista com altre, en aquest cas cala molt bé en la societat, cala i fa molt de mal.
Basant-se en la vella competència municipal de la recollida de residus urbans i el menyspreu, històric, de l'administració estatal a la local, el problema dels residus sí que ha quedat molt ben definit des d'un punt de vista competencial: els Ajuntaments, sols, mancomunats o consorciats són pràcticament l'única administració responsable. Amb la clara definició de la responsabilitat competencial, s'ha aconseguit també una altra, l'econòmica: tasses per als veïns, comerços i empreses locals. Els grans industrials (òbviament grans liberals) poden dissenyar i produir el producte que vulguen com vullguen: l'usuari o consumidor final assumeix directament i indirecta (mitjançant tasses municipals, de Consorcis... ) tot el cost del tractament del residu. I seguir apostant per la fal·làcia de que amb la llibertat de mercat s'abaixen els impostos: de qui? La solució que estem donant, per tant, que al problema de residus no sols és socialment injusta. A més, d'esta injustícia es deriva que siga roín: un peix mossegant-se la cua. Les grans empreses no assumeixen cap cost i l'administració que pot regular i legislar es desentén, deixant-ho en mans de la local. I fins ací la meua reflexió amb el cafè del diumenge. Hui no he usat cap càpsula,però demà la guardaré i algun dissabte les duré totes a l'ecoparc mòbil del COR: ja més no puc fer: i és insuficient

divendres, de desembre 23, 2016

El Fons de Cooperació Municipal incondicionat, per Tomàs Ferrandis Moscardó

Article publica a La Veu del País Valencià el 23/12/2016
Per fi al País Valencià tenim un compromís de creació del Fons de Cooperació Municipal reflectit als pressupostos de la Generalitat del 2017. Ens falta acordar el text del Decret que establirà, per una banda, l’estructura i la gestió del Fons en si mateix (Capítol Primer a l’esborrany de Decret actual) i, per una altra banda, la composició de la Comissió de seguiment del Fons (Capítol Segon de l’esborrany). Respecte al Fons (el primer capítol de l’esborrany), el text proposat pot ser objecte de discussió, evidentment, però en línies generals, des del municipalisme, mereix una valoració positiva. Altra cosa és que la militància incondicional dels qui no van fer res en 20 anys haja de dir la seua i embrute el diàleg. El repartiment de diners que proposa es basa en un criteri de valoració automàtica, sense subjectivitat: el nombre d’habitants del municipi multiplicat per un factor corrector diferent per cada tram, que arriba a establir fins a 9 trams. Aquesta fórmula tan clara i fàcil d’entendre és un exemple de política transparent que ajuda a recuperar la confiança de la ciutadania en la gestió pública. El text assumeix plenament la “majoria d’edat” de l’administració local –la més eficient en el control de despesa i reducció de deute– així, el 100% del Fons és incondicionat. Això vol dir que cada Ajuntament destinarà la transferència a serveis municipals o inversions atenent a necessitats sobrevingudes, programes o consultes ciutadanes. El Fons assigna un import fix anual a cada municipi sense liquidacions provisionals i definitives posteriors. No obliga, per tant, a retornar imports d’exercicis anteriors com hem patit en la participació de l'Estat. Això, a diferència d’altres propostes, ens aporta una seguretat digna de valorar. Un avantatge afegit d’aquesta incondicionalitat i d’aquesta seguretat és la flexibilitat que ofereix als Ajuntaments per a poder destinar el Fons –parcialment o completament– a projectes plurianuals. La incondicionalitat i el caràcter de transferència, a més, suprimeix la tantíssima burocràcia amb què inundem de feina (despesa pública absurda) els nostres ajuntaments justificant subvencions. No cal tanta justificació posterior ni prèvia, caprici obsessiu del vell recel cap als ajuntaments. Si els liberals ultres em permeten la broma, es tracta d’introduir el criteri de rendibilitat de l’administració en termes de €/tràmit, gràcies a l’alliberament de l’intervencionisme conservador i l’aposta per la corresponsabilitat ben entesa. A més, la transferència de Fons, a diferència d’altres propostes basades en la participació de tributs autonòmics propis o cedits, no afecta la Regla de la Despesa que tant sotmet els Ajuntaments. Com a contrapunt, i per acabar amb el tema del Fons en si mateix, em preguntaria si té algun sentit tractar les Entitats Local Menors com a municipis independents quan a penes tenen (si és que en tenen) delegacions pròpies. No seria més pràctic cedir el Fons complet a l’Ajuntament major segurament amb més competències i, en tot cas, que aquest poguera transferir parcialment o total el Fons a l’Entitat menor? Passem ja a la Cara B de l’esborrany del Decret: la composició de la Comissió de Seguiment del Fons detallada al Capítol segon. D’entrada, venint d’on vinc, m’espanta que només es proposen tres alcaldes o alcaldesses com a vocals de la Comissió. Cal recordar que en cap moment de la nostra democràcia hi ha hagut menys de quatre forces polítiques al mapa municipal valencià. Un nombre inferior a cinc d’alcaldes o alcaldesses com a vocals és inacceptable. A més, caldria incloure al text del Decret l’obligatorietat de recollir la pluralitat municipal. Per altra banda, donada la implicació voluntària de les Diputacions provincials, que hauran d’aportar un capital equivalent al de la Generalitat, l’esborrany inclou la participació com a vocal d’un representant de cada entitat provincial. La proposta no gosa pronunciar-se sobre quin diputat o quina diputada ha de ser, cosa que sí que fa en la resta de càrrecs de la GV (Direcció General d’Administració Local, de Pressupostos...). Entenc que no serà el Diputat d’Esports; poc costaria deixar clar al Decret que el representant serà el diputat o la diputada responsable de l'àrea de cooperació municipal. No puc passar per alt que, amb les designacions de representants de la Generalitat i el representant de la FVMP, la composició proposta a l’esborrany actual és descaradament monocolor. Així, no. Com a positiu, destacaria, precisament, que es propose la creació d’una Comissió de seguiment del Fons, ja que altres propostes ni s’ho plantegen . No vull pensar que la bona voluntat ve, únicament, per l’encert d’involucrar les Diputacions. Per al bon funcionament necessitem una Comissió de seguiment que responga als principis democràtics actuals de transparència, participació i pluralitat. No podem oblidar que el Fons naix de l’assumpció del problema d'infrafinançament municipal i d’una visió crítica del paper auxiliador i de tutela de les anacròniques diputacions “ames dels diners”. Seria lamentable que una proposta de Fons tan beneficiosa i respectuosa per als Ajuntaments i tot un exemple de la nova gestió transparent per a la ciutadania, isquera marcada per tics de la vella política: control absolut partidista i reticències del provincialisme.

dissabte, de novembre 26, 2016

El meu adéu a la ( Presidència de la ) Xarxa de Ciutats Valencianes Ramon Llull

Fa ja quatre anys em van demanar que substituís Joan Baldoví en la Presidència de la XCVRLL. En aquells moments érem molts pocs els municipis que en formaven part.
La Xarxa, sense aportacions econòmiques, va passar de la
dotzena de municipis inicials als quaranta. El mapa polític municipal valencià de la passada legislatura no s’assemblava ni de lluny a l’actual.

Ara bé, el que vam celebrar des de la Xarxa va ser la notícia que Vicenç Villatoro, de l’Institut Ramon Llull, ens avançava. Un conveni de col·laboració entre l’AVL i l’IRLL per als lectors a l’estranger. Sense dubte, era un avanç cap a la normalitat en el reconeixement de la unitat del català-valencià tot i que, no abandonàvem el món acadèmic, ara s’hi feia més visible i un poc institucional amb l’AVL.

No obstant, recordem que nosaltres estem ací perquè volem aconseguir la implicació en la Fundació Ramon Llull de la Generalitat per avançar en la normalització de la llengua a la societat. La finalitat de la Xarxa, com supose que tots sabem, era la d’omplir el buit institucional que provocava l’absència de la GV a la Fundació Ramon Llull. Qüestió que ja vaig fer saber al Gabinet del Conseller Marzà a l’inici de la legislatura: la GV té pendent resoldre aquesta qüestió. 

No som ingenus i som molt conscients del poder que tenim en front, dels seus atacs furibunds i, per tant, de la dificultat de donar el pas. Els alcaldes que formem part de la xarxa, som conscients i ben coneixedors precisament perquè, fins ara, som els únics que els hem patit. Per tant, si continuem amb la Xarxa i la GV no entra a la Fundació, no evitem una batalla, sinó que canviem de camp de batalla, això sí, ara ja, sense excusa.

Sabem tots que la anormalitat que patim fa difícil prendre decisions institucionals i administratives que impliquen clarament el reconeixement del català-valencià. I quan parlem d’anormalitat sempre ens referim exclusivament a allò que en podríem dir “la caverna”. Caverna ideològica o mediàtica, tant se val. Però permeteu-me dir-vos que la anormalitat i l’esperpent arriba molt més enllà del que he anomenat com a “caverna”; si em deixeu vos faré dos preguntes. 

La primera. Seria normal que a un diari progressista de Castella la Manxa es donara cobertura a qualsevol barbaritat de plantejament sobre l’idioma ? Publicant articles de forma regular, entrevistes etc... a personatges que afirmaren que el castellà forma part de l’occità, per exemple? 

La segona. Seria normal que en un diari o emissora de les anomenades progressistes, qualsevol partit polític efímer de 12 militants que bassara la seua raó de ser en declarar que el manxego és una llengua independent se li donara una cobertura de planes senceres? 

Fa poc parlar de política “valenciana” era sinònim d’esperpent. Hui, amb el pacte del Botànic, parlar de política valenciana té altres connotacions molt més dignes. Potser no podrem callar els crits furibunds i els haurà de suportar un Conseller com els suportem, ara, tants alcaldes. Però sí que podrem corregir el ressò que donem a certes polèmiques al voltant del sexe de la llengua del joc polític. Ressò que se li dóna atenent a estratègies electorals de dividir vots ací o allà, o també per sabotejar una normalització que molesta a determinats grups empresarials ja acomodats a l’idioma castellà. Això, que res ha de vore amb “la caverna” també forma part d’eixa política esperpèntica que volem desterrar. Això sí que deuria formar part de la nostra agenda política.

Ho he dit adés, el mapa polític ha canviat temporalment, ara som altres els que governem, els que fem el pressupostos; el discurs reivindicatiu i d’autoestima com a valencians sembla que guanye pes. És hora d’exigir-nos i exigir a la societat un major grau d’implicació en la defensa de la unitat de la llengua i el respecte; a les institucions acadèmiques, als partits, als agents socials i –sobretot- als mitjans de comunicació de la nostra societat. És hora de marcar les línies roges dels valors pendents a la nostra societat: assumir la unitat del català-valencià i el respecte cap al món acadèmic com a requisit per la supervivència de la nostra llengua.

Moltes gràcies per la vostra atenció.

Visca el País Valencià!