BLOC, Iniciativa i Esquerra Ecologista-Els Verds han ratificat l’acord per a les properes eleccions autonòmiques. Continuem en la construcció d'una alternativa al model de creixement urbanístic (¿) i colapse econòmic defensat pel PP i PSOE; a l’ideal de levante español plasmat a l’Estatutet d’autonomia; al finançament il•legal dels partits que fa que este siga un país sense regles on no es poden confiar inversions; a la falta d’organtizació del PSOE valencià, dedicats a la brega interna i el menyspreu al seu líder; a la miopia ( esta sí, real ) del PP valencià, incapaç de presentar dimissions per l’afer Gürtel, dedicant-se cínicament a un victimisme (tele)diari.
Uns no fan res i els altres insisteixen en el model ( ja mort ) de camps-de-golf-i-urbanitzacions mentre segueixen els casos com el de Lliber i l'amença de la Unió Europea en anul•lar les ajudes a Espanya sinó hi ha canvis.
Mentre continuem sense una llei de dependència desenvolupada, una pèssima administració que inverteix els diners públics de forma capritxosa en obres públiques i aparca les actuacions dels propis plans territorials i estratègics. Perquè estem farts de l’embafosa actitud beligerant contra l’educació pública, creant problemes enlloc resoldre els existents o almenys, afrontar-los ( fracàs escolars i barracons ). Desesperats per l' abandonament de l’agricultura per una Generalitat que mai l'ha valorada degudament per la seua incidència social i la importància en el territori.
Per això estem contruint una alternativa per a tractar els problemes dels valencians. I dic estem construint i no, presentarem una alternativa. L’alternativa al PP i al PSOE no pot consistir en fossilitzar en una cadireta deseperadament un diputat del PCE: l’alternativa ha d’estar ja present als Ajuntaments, per estar present a totes les Diputacions Provincials i augmentar el grup de diputats a les Corts.
A partir de la base muncipal de la tercera força política municipal ( el BLOC ) sumem moltes més llistes municipals, treballem a un any i mig de les eleccions. Per poder, ja no, canviar la política del país sinó, fer política per al país: atendre els problemes dels valencians, des de totes les institucions i que siguen altres qui se centren en els problemes propis del PP-Gürtel i del PSOE-regne-de-taifes-valencià.
Llegir més...
Carregant blog ...
dimecres, desembre 23, 2009
dimarts, desembre 22, 2009
Qui pacta amb el PP?
La passada legislatura vaig acabar sense entendre el culebró entre partits en alguns municipis. Un dels casos més conegut va ser el de Palma. L’alcalde socialista tenia una actitud excessivament bel•ligerant amb el Bloc, no vaig a estendre’m amb detalls alguns dels quals foren desagradables per molts companys de la comarca. Personalment, estava convençut que arribaria un moment en que des de la direcció comarcal algú li faria un escoltet a este senyor. Pe`ro res: quatre anys de PGOU amb Camp-de-Golf-macro-urbanització i llenya al Bloc; per a dinar, per sopar, per berenar, per esmorzar i per desdejunar… Amb el pacte del Bloc i PP a Palma pareix que hi ha atres prioritats més pròximes als veïns. Va ser lamentable l’actitud del PSOE a la comarca.
Ara, que el Bloc de Xeresa ja no és un enemic del PP local, sinó un
adversari polític també del PSOE. Ara que el Bloc de Gandia no és un aliat necessari del PSOE per fer front comú a l’alternativa política que representa(va) la dreta de Fernando Mut, comprove de nou que el problema no era aquell alcalde de Palma.
Per què el Bloc pacta amb el PP en alguns municipis? En primer lloc caldrà plantejar-se si els acords ( de legislatura o puntuals ) són necessaris o són un capritxo, una desviació estranya. Baix el meu punt de vista tots els acords que he vist són del tot necessaris; assegurar la governabilitat del municipi és un un deure dels partits, cap partit segrestat té utilitat ni per la societat ni per als seus militants i menys encara futur com a tal.
La segona qüestió a plantejar-se és si els pactes municipals responen a qüestions ideològiques o estratègiques. Dit d’altra manera, hi ha pactes als pobles naturals i contra-natura de veres? Al meu parer, fins i tot quan hi ha un envoltori ideològic la immensa majoria dels pactes municipals són més estratègics que ideològics. De fet es donen sempre entre el primer i el tercer partit o entre el segon i el tercer. La raó potser siga que el primer i els segon assumeixen o configuren l’esquema del bipartidisme local: evitar que l’altre governe.
De fet, en situacions en que el Bloc avança al PSOE, situant-se com a segon o primer partit, el PSOE i PP arriben a un enteniment i a acords, amagats, disfressats o obertament “justificats”. A la comarca ja comencem a tindre algun exemple com Daimús o el del PSOE de Xeresa que va pactar el darrer dia de campanya amb el PP. Potser la decisió es prenga espentats per la visió d’una possible “recuperació” o guany de vots respecte a qui comparteixes espai electoral. Potser, ens espente la impossibilitat d’altre acord conseqüència d’un cúmul de friccions.
No crec que hi haja que fer cap escarafalls pels pactes municipals entre un partit d’esquerres i un de dretes, deixem-nos d’hipocresies i sobretot debats superficials que només serveixen per encotillar la democràcia i abusar de poder als pobles i ciutats.
El caramull d’actituds prepotents i polítiques de dretes que alguns alcaldes i regidors del PSOE estan fent –obnubilats pel poder i sense vistes al futur- són el més gran dels pactes municipals que s’ha pogut fer amb el PP valencià ( i saforenc ) i l’ha fet el PSOE.
Llegir més...
Ara, que el Bloc de Xeresa ja no és un enemic del PP local, sinó un
adversari polític també del PSOE. Ara que el Bloc de Gandia no és un aliat necessari del PSOE per fer front comú a l’alternativa política que representa(va) la dreta de Fernando Mut, comprove de nou que el problema no era aquell alcalde de Palma.
Per què el Bloc pacta amb el PP en alguns municipis? En primer lloc caldrà plantejar-se si els acords ( de legislatura o puntuals ) són necessaris o són un capritxo, una desviació estranya. Baix el meu punt de vista tots els acords que he vist són del tot necessaris; assegurar la governabilitat del municipi és un un deure dels partits, cap partit segrestat té utilitat ni per la societat ni per als seus militants i menys encara futur com a tal.
La segona qüestió a plantejar-se és si els pactes municipals responen a qüestions ideològiques o estratègiques. Dit d’altra manera, hi ha pactes als pobles naturals i contra-natura de veres? Al meu parer, fins i tot quan hi ha un envoltori ideològic la immensa majoria dels pactes municipals són més estratègics que ideològics. De fet es donen sempre entre el primer i el tercer partit o entre el segon i el tercer. La raó potser siga que el primer i els segon assumeixen o configuren l’esquema del bipartidisme local: evitar que l’altre governe.
De fet, en situacions en que el Bloc avança al PSOE, situant-se com a segon o primer partit, el PSOE i PP arriben a un enteniment i a acords, amagats, disfressats o obertament “justificats”. A la comarca ja comencem a tindre algun exemple com Daimús o el del PSOE de Xeresa que va pactar el darrer dia de campanya amb el PP. Potser la decisió es prenga espentats per la visió d’una possible “recuperació” o guany de vots respecte a qui comparteixes espai electoral. Potser, ens espente la impossibilitat d’altre acord conseqüència d’un cúmul de friccions.
No crec que hi haja que fer cap escarafalls pels pactes municipals entre un partit d’esquerres i un de dretes, deixem-nos d’hipocresies i sobretot debats superficials que només serveixen per encotillar la democràcia i abusar de poder als pobles i ciutats.
El caramull d’actituds prepotents i polítiques de dretes que alguns alcaldes i regidors del PSOE estan fent –obnubilats pel poder i sense vistes al futur- són el més gran dels pactes municipals que s’ha pogut fer amb el PP valencià ( i saforenc ) i l’ha fet el PSOE.
Llegir més...
dilluns, desembre 21, 2009
Auken per a tots ( des de Lliber )
El President Camps continua amb el seu victimisme. Mentre setmana passada en la reunió de presidents autonòmics demanava el trasvassament de l'Ebre al president d'Aragó, a Lliber ( Marina Alta ), l'ex-alcalde del PP era detingut i tota la corporació ( oposició, secretari i tècnic municipal) passaran pel jutjat. El motiu: 300 vivendes il·legals en sòl no urbanitzable venudes a estrangers. Una estafa molt més grossa que les barbaritats que han posat els pèls de punta als parlamentaris europeus ( a excepció dels populars i socialistes d'ací ).
Este hivern el Parlament Europeu aprovava l'informe Auken, les conclusions d'una investigació sobre els abusos urbanístics i el desenvolupament salvatge de l'urbanisme al nostra Comunidad. El document proposa entre altres coses la supressió de les ajudes a TOTA Espanya si no hi ha canvis clars en la política urbanística. Faltava Llíber...
Des de cap punt de vista pot entendre's que Camps demane, ara justament, el travassament d'aigua. Fins i tot per defensar del model fracassat urbanístic del PP no és el moment. La Comissió Europea no s'empassa l'estafa (tele)diària de les quatre penques en secà de Canal9 per justificar el trasvassament.
És una clavada de pot tremenda per part de Camps continuar ara amb el Agua para todos. Quina necessitat ?
Els problemes interns del PP valencià estan passant-li factura al president i acabaran fent-nos un tratge a tots.
Després de Llegir més
Llegir més...
Este hivern el Parlament Europeu aprovava l'informe Auken, les conclusions d'una investigació sobre els abusos urbanístics i el desenvolupament salvatge de l'urbanisme al nostra Comunidad. El document proposa entre altres coses la supressió de les ajudes a TOTA Espanya si no hi ha canvis clars en la política urbanística. Faltava Llíber...
Des de cap punt de vista pot entendre's que Camps demane, ara justament, el travassament d'aigua. Fins i tot per defensar del model fracassat urbanístic del PP no és el moment. La Comissió Europea no s'empassa l'estafa (tele)diària de les quatre penques en secà de Canal9 per justificar el trasvassament.
És una clavada de pot tremenda per part de Camps continuar ara amb el Agua para todos. Quina necessitat ?
Els problemes interns del PP valencià estan passant-li factura al president i acabaran fent-nos un tratge a tots.
Després de Llegir més
Llegir més...
dissabte, octubre 31, 2009
Abel Soler
El vaig conéixer només entrar a l'alcadia. Ell mateix em va parlar d'una subvenció de Promoció Institucional que podia destinar-se per fer un llibre sobre la història, la geografia i el patrimoni.
Des de la Conselleria de Presidència van lloar la proposta: "d'això es tracta i no de fer concursos gastronòmics i coses semblants", va comentar un duncionari. Es veu que hi ha de tot per les alcadies i regidories, vaig pensar sense encertar del tot encara.
El projecte del llibre de Xeresa ha estat un èxit i la presentació que en va fer el mateix Abel, millor. Trobe que és un valent amb l'espenta per haver fet d'una professió sense futur clar un futur professional. Pà i il·lusió, què més voleu? Gràcies que el tenim, diran en molts pobles.
Ara llig l'embolic -la cotxinada- que li han fet a Beniflà: es veu que hi ha de tot per les alcadies i regidories.
Al marge de les qüestions "lingüístiques" del sempre valencianista Sentandreu i cia, un parell de coses m'han quedat molt clares. Un alcalde o regidor va contractar un feina i devia saber de què anava i com es feia; un alcalde o regidor va sol·licitar una subvenció i devia saber les condicions "idiomàtiques" per rebre els euros; un alcalde o regidor va encomanar una feina a una imprempta i devia haver fullejat el treball... No estem parlant d'una compra puntual, sinó d'un treball que dura temps, un temps suficient per avortar si calia l'atemptat catalanista...
Un alcalde o regidor ... han entropessat amb una gestió tant senzilla que... en fi. Igual "lo" seu és la lingüística i s'equivocaren en agafar un Ajuntament.
Veus, això és el que m'agrada d'Abel, que compleix els seus compromisos i es dedica a allò que entén; ell també podria ser alcalde a Beniflà i contractar feines i tot.
Llegir més...
Des de la Conselleria de Presidència van lloar la proposta: "d'això es tracta i no de fer concursos gastronòmics i coses semblants", va comentar un duncionari. Es veu que hi ha de tot per les alcadies i regidories, vaig pensar sense encertar del tot encara.
El projecte del llibre de Xeresa ha estat un èxit i la presentació que en va fer el mateix Abel, millor. Trobe que és un valent amb l'espenta per haver fet d'una professió sense futur clar un futur professional. Pà i il·lusió, què més voleu? Gràcies que el tenim, diran en molts pobles.
Ara llig l'embolic -la cotxinada- que li han fet a Beniflà: es veu que hi ha de tot per les alcadies i regidories.
Al marge de les qüestions "lingüístiques" del sempre valencianista Sentandreu i cia, un parell de coses m'han quedat molt clares. Un alcalde o regidor va contractar un feina i devia saber de què anava i com es feia; un alcalde o regidor va sol·licitar una subvenció i devia saber les condicions "idiomàtiques" per rebre els euros; un alcalde o regidor va encomanar una feina a una imprempta i devia haver fullejat el treball... No estem parlant d'una compra puntual, sinó d'un treball que dura temps, un temps suficient per avortar si calia l'atemptat catalanista...
Un alcalde o regidor ... han entropessat amb una gestió tant senzilla que... en fi. Igual "lo" seu és la lingüística i s'equivocaren en agafar un Ajuntament.
Veus, això és el que m'agrada d'Abel, que compleix els seus compromisos i es dedica a allò que entén; ell també podria ser alcalde a Beniflà i contractar feines i tot.
Llegir més...
Reunió informativa amb veïns
http://www.lasprovincias.es/valencia/20091020/safor/xeresa-renovara-pluviales-plazas-20091020.html
De Las Províncias. No sé si està en altre diari, supose que no. Llegir més...
De Las Províncias. No sé si està en altre diari, supose que no. Llegir més...
divendres, octubre 30, 2009
Beniflà
No entraré a sac a posar a caure d'un burro al PSOE per pactar amb CV. Considere –i així ho visc- que a la política local les ideologies no són ni han de ser un obstacle per res: per tnat sóc coherent.
Allò que importa no és amb qui, sinó quina política fas, i de quina forma governes. Al meu municipi, el regidor del PSOE també va pactar el darrer dia de la campanya amb la candidata del PP i, de fet, quan el portaveu del PP no està ( com dimecres passat ) usa un "mosatros" transparent i clar. Jo no m’he tirat mai les mans al cap.
El problema del PSOE a la comarca no és de ni de bons tros el pacte amb CV a Beniflà.
Recorde que Salvador Castellà ( exalcalde de CV ) i jo conicidirem en un sopar benèfic. Quan es va apropar un exalcalde socialista a saludar-lo, es va posar un poc nerviós; Salvador tenia por que jo contestara la salutació i este senyor socialista em soltara la coneguda parrafà sobre els del BLOC ( a les mares també les anomena ), amb retirada de salutació inclosa. Jo ja el coneixia i vaig optar per no posar-li la mà a la boca.
En definitiva que no són les sigles el més important i no vaig a criticar res, de moment. Respecte a si l’acord previ amb el PP, si hi ha o no raons… no tinc ni idea. La conveniència o no de la moció… no és assumpte meu. Si els socis de Castellà en estos darrers dos anys li han tirat alguna maneta o no… ja ho explicaran tots ells al seu poble. La planta de transferència de La Font... ¿ pot haver influït ? ja li ho preguntaré.
El que sí que he de dir és que a la Safor este pacte pot sonar un poc estrany però no a altres comaques molt més poblades i importants. Tenim el costum de confondre el PSPV de casa nostra que necessita competir amb el nacionalisme ( BLOC ) pel conjunt del partit dels socialistes valencians.
Llegir més...
dimarts, octubre 27, 2009
23F
Anit en un programa de no sé quina TV ultra d’estes que estan tot el dia matxacant ZP, les ministres, els catalans, els bascos... i no es cansen mai, vaig tindre el gust i regust de sentir parlar del Rei i del 23 F amb una sinceritat de por.
Repassaven, els contertulians, la història recent espanyola i quan va tocar parlar de les sentències judicials del 23 F, Ramon Tamames va dir que ens havíem quedat sense saber –i sense jutjar, afig jo- les persones que sabien del colp i no van fer res per impedir-lo. Pensava que la cosa quedaria ací però el Melchor Miralles no va tardar en afirmar que “som” majors d’edat i podem parlar clar ja d’allò. Es tractava de trencar amb el tabú, com parlar de sexe als fills, així ho va enfocar amb total naturalitat. Melchor va apuntar directament i obertament al Rei, va introduir el concepte de “golpe institucional” com qui parla de reducció de dèficit o modificació de la taxa de guals.
Immediatament tots, assentint tàcitament, van continuar comentant tal i com anaven fent amb els altres temes històrics. Explicaven la situació del moment, les raons del colp; poques la veritat. A la raó de la inseguretat ciutadana ( dubtosa ) i el terrorisme d’ETA –més encara- algú va afegir: “pero sobretodo por la deriva autonómica”. Immediatament es van esplaiar beneint el colp de Tejero, gràcies al qual es va poder aprovar la LOAPA per acabar d’adobar-ho. De forma unànime esta va ser la raó suprema principal de colp: frena rel desenvolupament autonòmic. Els tertuliants eren demòcrates espanyols no ultres ni res per l’estil.
Allò que no ens haguérem atrevit a insinuar alguns, ells ho reconeixien com la cosa més normal del món: necessària i ben feta.
Mentre al peu de la pantalla seguien mostrant-se missatges de mòbil contra el xantatge
Quatre gats erigits en pares de la pàtria van decidir posar-li una pistola al cap a la Democràcia per poder exigir una involució autonòmica i posteriorment erigir-se com els salvadors d’allò que la majoria volia. ¿ Xantatge nacionalista, minories imposant-se ?
No hi ha ningú de la classe política espanyola ni dels periodisme de cert nivell que dubte de què va ser el 23F, simplement han mantingut als pobles en un engany durant quasi 30 anys llargs. Per ells va ser una jugada política molt en feta.
No estem al mateix barco, esta aventura que li diuen Espanya no és la meua, no som del mateix país ni estem fets de la mateixa fusta però a més, és que tampoc vull ser-ho.
Llegir més...
Repassaven, els contertulians, la història recent espanyola i quan va tocar parlar de les sentències judicials del 23 F, Ramon Tamames va dir que ens havíem quedat sense saber –i sense jutjar, afig jo- les persones que sabien del colp i no van fer res per impedir-lo. Pensava que la cosa quedaria ací però el Melchor Miralles no va tardar en afirmar que “som” majors d’edat i podem parlar clar ja d’allò. Es tractava de trencar amb el tabú, com parlar de sexe als fills, així ho va enfocar amb total naturalitat. Melchor va apuntar directament i obertament al Rei, va introduir el concepte de “golpe institucional” com qui parla de reducció de dèficit o modificació de la taxa de guals.
Immediatament tots, assentint tàcitament, van continuar comentant tal i com anaven fent amb els altres temes històrics. Explicaven la situació del moment, les raons del colp; poques la veritat. A la raó de la inseguretat ciutadana ( dubtosa ) i el terrorisme d’ETA –més encara- algú va afegir: “pero sobretodo por la deriva autonómica”. Immediatament es van esplaiar beneint el colp de Tejero, gràcies al qual es va poder aprovar la LOAPA per acabar d’adobar-ho. De forma unànime esta va ser la raó suprema principal de colp: frena rel desenvolupament autonòmic. Els tertuliants eren demòcrates espanyols no ultres ni res per l’estil.
Allò que no ens haguérem atrevit a insinuar alguns, ells ho reconeixien com la cosa més normal del món: necessària i ben feta.
Mentre al peu de la pantalla seguien mostrant-se missatges de mòbil contra el xantatge
Quatre gats erigits en pares de la pàtria van decidir posar-li una pistola al cap a la Democràcia per poder exigir una involució autonòmica i posteriorment erigir-se com els salvadors d’allò que la majoria volia. ¿ Xantatge nacionalista, minories imposant-se ?
No hi ha ningú de la classe política espanyola ni dels periodisme de cert nivell que dubte de què va ser el 23F, simplement han mantingut als pobles en un engany durant quasi 30 anys llargs. Per ells va ser una jugada política molt en feta.
No estem al mateix barco, esta aventura que li diuen Espanya no és la meua, no som del mateix país ni estem fets de la mateixa fusta però a més, és que tampoc vull ser-ho.
Llegir més...
dilluns, octubre 26, 2009
Servilisme o partidisme
Ahir a l’acte del Puig del darrer diumenge d’octubre em va comentar un amic que un periodista s’havia enfadat amb mi per penjar del meu blog una crítica contra el servilisme del seu diari.
Valga dir que el blog personal no és més que això, un espai d’internet on un expressa allò que li dóna la gana. A diferència d’un diari, els blocaires no tenen cap compromís amb l’actualitat, ni una teòrica objectivitat; no fardegen d’objectivitat sinó més bé al contrari. Al blog expresses lliurement opinions i experiències personals, a més, són gratuïts i senzills d’omplir.
Però he de suposar que no és al voltant del meus drets que ha brotat esta "indignació", sinó dels drets de l’ al•ludit.
Acostumats a donar sense rebre, els periodistes poden acabar amb la pell finíssima. No vaig a fer un discurs bròfec contra l’ofici, però quede clar ja, que ací no juga ningú de bulto. Si el seu periòdic pot condemnar-nos a l’ostracisme, si pot traure mentides contra la meua persona... a mi em queda internet. Què li hem de fer, internet ha esdevingut un forat en el sistema “perfecte”, una finestra d’aire pur i pudors insuportables, tal qual és la vida. S’ha acabat això de tindre-ho absolutament tot controladet.
Mireu la burrera on arriba, com per queixar-se. Fa dos anys vaig renunciar a la dedicació exclusiva per passar a una parcial, conseqüentment em vaig reduir la nòmina. Un regidor del PSOE va tindre la burrera de comparar la xifra prevista ( i mai cobrada ) del pressupost del 2008 per la meua dedicació parcial, amb la prevista al pressupost del 2007 que en ser aprovat en agost del 2007, només contemplava 5 mesos de dedicació exclusiva. Els 12 mesos de dedicació parcial li eixien un 10% més “car” que els 5 de dedicació total. Amb tota la tranquil•litat del món va telefonar al Levante-EMV acusant-me “d’haver-me augmentat un 10% més la nòmina d’alcalde” !!
Afortunadament (?) el redactor em va telefonar per comentar el tema, li ho vaig explicar tal com estic fent ara i, a més, li vaig reenviar per FAX còpia de la nòmina i de les partides del pressupost. La meua preocupació per documentar i demostrar les coses davant la premsa esta vegada no va servir de res. Redactor i regidor van tindre una conversa, papers en mà, en la qual el regidor li va insistir “jo vull traure-ho” i el redactor va acceptar el desig de calumniar, contestant-me educadament per telèfon que ell “no podia” fer res: la resposta textual va ser: “Tu si vols contestar-li, envies un article d’opinió, jo ho pose entre comilles per deixar clar que és ell i no el diari qui ho diu”. Servilisme a la difamació i la burrera: no podia fer res, se sentia obligat...
Mentir, calumniar, difamar... que més dóna: Tomàs no acudirà als jutjats. Es defensarà des de la llibertat d’expressió, sóc un idealista: social-demócrata i nacionalista
Llegir més...
Valga dir que el blog personal no és més que això, un espai d’internet on un expressa allò que li dóna la gana. A diferència d’un diari, els blocaires no tenen cap compromís amb l’actualitat, ni una teòrica objectivitat; no fardegen d’objectivitat sinó més bé al contrari. Al blog expresses lliurement opinions i experiències personals, a més, són gratuïts i senzills d’omplir.
Però he de suposar que no és al voltant del meus drets que ha brotat esta "indignació", sinó dels drets de l’ al•ludit.
Acostumats a donar sense rebre, els periodistes poden acabar amb la pell finíssima. No vaig a fer un discurs bròfec contra l’ofici, però quede clar ja, que ací no juga ningú de bulto. Si el seu periòdic pot condemnar-nos a l’ostracisme, si pot traure mentides contra la meua persona... a mi em queda internet. Què li hem de fer, internet ha esdevingut un forat en el sistema “perfecte”, una finestra d’aire pur i pudors insuportables, tal qual és la vida. S’ha acabat això de tindre-ho absolutament tot controladet.
Mireu la burrera on arriba, com per queixar-se. Fa dos anys vaig renunciar a la dedicació exclusiva per passar a una parcial, conseqüentment em vaig reduir la nòmina. Un regidor del PSOE va tindre la burrera de comparar la xifra prevista ( i mai cobrada ) del pressupost del 2008 per la meua dedicació parcial, amb la prevista al pressupost del 2007 que en ser aprovat en agost del 2007, només contemplava 5 mesos de dedicació exclusiva. Els 12 mesos de dedicació parcial li eixien un 10% més “car” que els 5 de dedicació total. Amb tota la tranquil•litat del món va telefonar al Levante-EMV acusant-me “d’haver-me augmentat un 10% més la nòmina d’alcalde” !!
Afortunadament (?) el redactor em va telefonar per comentar el tema, li ho vaig explicar tal com estic fent ara i, a més, li vaig reenviar per FAX còpia de la nòmina i de les partides del pressupost. La meua preocupació per documentar i demostrar les coses davant la premsa esta vegada no va servir de res. Redactor i regidor van tindre una conversa, papers en mà, en la qual el regidor li va insistir “jo vull traure-ho” i el redactor va acceptar el desig de calumniar, contestant-me educadament per telèfon que ell “no podia” fer res: la resposta textual va ser: “Tu si vols contestar-li, envies un article d’opinió, jo ho pose entre comilles per deixar clar que és ell i no el diari qui ho diu”. Servilisme a la difamació i la burrera: no podia fer res, se sentia obligat...
Mentir, calumniar, difamar... que més dóna: Tomàs no acudirà als jutjats. Es defensarà des de la llibertat d’expressió, sóc un idealista: social-demócrata i nacionalista
Llegir més...
dimecres, octubre 21, 2009
Crisi ( política )
article d'opinió publicat a www.infosafor.com
En moments de crisi econòmica com la que estem passant sobretot a l’Estat Espanyol i de forma molt especial a “la nostra Comunitat” ( País Valencià, per honrar-nos amb un nom), allò més immediat, quasi instintiu és parlar de reducció del dèficit públic, d’estalvi econòmic i contenció de despeses com a receptes o fórmules magistrals.
Plantejat així en cru, una bona gestió sobre les despeses –públiques i privades- pot servir a tot estirar per allargar l’agonia –que ja és- però també pot enfonsar la demanda més encara. No gastar no és cap solució, en si, per reactivar l’economia.
De la recepta immediata hauríem de passar a la necessitat d’un diagnòstic i un tractament més acurat. Caldria esperar un bon debat –amb més propostes que estridència- sobre les prioritats a l’hora de gastar i les estratègies a seguir per eixir, si més no, per afrontar la crisi.
Les inversions públiques en obres són de moment l’única proposta del govern espanyol de Zapatero i han tingut la seua rèplica autonòmica de Camps. Un “jo més que tu” , d’un govern contradictòriament exposat per Rajoy com model d’alternativa. Així, sobre les estadístiques de l’atur, cau com una llosa la grisor del PP d’un Rajoy hipnotitzat, embovat i il•lusionat amb cada anunci d’expedients de regulació d’ocupació. Estem servits.
Els plans especials suposen una injecció de diners públics que deurien d’anar si no precedits per la urgència, almenys acompanyats d’un bon debat on no només els polítics intervingueren. De fet, quan la nostra preocupació va més enllà del pa de hui, topem amb incògnites sobre l’ús, destinació i gestió que haurien de donar-se a estes ajudes.
¿Hem de primar les inversions que creen més mà d’obra?, una obra prescindible d’edificació -inclús faraònica- pot donar més jornals que una carretera necessària amb un pressupost similar. Apostant per la generació de nous llocs ¿ no castiguem massa aquelles empreses que mantenen les plantilles ? Quin tipus d’obres són més convenients ara, ¿ infraestructures viàries, remodelacions urbanes o edificis públics?, hem de valorar el foment d’activitats econòmiques en el futur ?, com puga ser la recuperació de valors de l’entorn ( històrics, patrimonials i ambientals ) per millorar o ampliar l’oferta turística d’una costa exhaurida amb cada dia més competidors ( Bàltic, nord d’Àfrica ). O invertir en millorar la gestió pública i l’estalvi públic en un futur ?, com són inversions en estalvi energètic i noves tecnologies. Convé que les mesures tinguen un efecte visible i immediat o s’ha de pensar en objectius a mig i llarg termini invertint més en I+R ?
Per citar alguns dels dubtes sobre els quals podria pivotar un debat polític. L’absència de debats on es posen damunt la taula criteris i s’intenten dissenyar estratègies, el tapar-se el nas i esperar que la crisi internacional desaparega ( que inventen ellos ), ha acabat per negar-nos el dret a l’esperança. Uns i altres han assumit que els plans d’inversions només són una (per)versió capitalista de l’auxili propi de l’estat del benestar, on l’empresa privada cobra un paper ( mai millor dit ) nou i fonamental per evitar un colp en les xifres de l’atur. No seré jo qui critique estes inversions, al contrari, les rep amb alegria i deler però no puc compassivament callar-me quan no veig, no sent, només que un tic-tac electoral omplint el buit del bipartidisme espanyol. Mentre hi ha qui es queda tant ample excusant-se o escopint que calen canvis estructurals, quan ni les mesures pal•liatives basades en la subvenció directa –senzilles a més no poder- s’estudien o debaten a fons. Quan es plantejaran els canvis estructurals quan la caixa estiga buida per no poder fer-los? Quan la recuperació els arracone en l’oblit d’uns governants acomodats?
Evidentment que hi ha problemes estructurals en la nostra economia. La societat intueix que Espanya i la Comunidad –especilament- , han apostat viciosament en els darrers anys exclusivament pel diners fàcil de l’especulació i el turisme de costa: debatim sobre la memòria històrica sense haver superat l’Spain is different. El govern social-liberal podria acusar l’oposició liberal-conservadora de l’herència deixada, d’aquell “España va bien” d’ Aznar o el “somos la envidia del mundo” de Camps quan elogiava “nuestro modelo de crecimiento”. El model és ( era) una bombolla on s’invertia i es comprava a preu d’or el que ara no és vendible i s’ha d’embargar absurdament. Un model on tothom és estafat i que ha dut a una banca a negar préstecs necessaris per l’economia de mercat mentre demana ajudes públiques! Cap on anàvem bé ? Ningú va parar els a peus a ningú.
Un model que emmirallava el PP i PSOE, unint-los a Europa no per reivindicar el corredor mediterrani, sinó contra l’informe Auken de la Comissió de Peticions del Parlament Europeu. L’informe que exigia un major control en l’urbanisme de la costa Valenciana i, en menor mesura, l’Andalusa.
Ben mirat, per a sentir-los debatre dient-se “i tu més”, preferisc que m0entretinguen amb desembarcament moro de l’alcaldia de Benidorm i les conjures massònico-judicials i ara, judeo-policials del cas Gürtel. Queda més espectacular, més Comunidad.
Llegir més...
diumenge, octubre 18, 2009
Beni can povi.
Hem estat a Fronton, localitat del País d’Oc. A França s'usa el terme país sense massa problemes com a reclam turístic: “Vins du pays”, “fromages…”, però res més.
L’estada ha estat fantàstica: són molt bona gent. Només arribar ens va rebre una banda d’uns huit músics que lluïen una camiseta que resava Beni can povi ( vine quan pugues en llenguadoc ).
Intuïa que aquells joves parlarien poc la llengua d'Occitània, efectivament així m'ho van reconéixer: no parlaven patués.
A cada persona que li preguntava per la llengua em responia que el seu pare o la mare el parlava o, si més no, l’entenia i, això sí, que els seus avis en parlaven. De fet deien que encara el parlaven les anciennes (els vells ). No era cosa d’ells. Però calia quasi interrogar-los per descobrir que l’antigor de l’idioma era de dos generacions només. En cas de necessitar referenciar-lo, ho feien com a un idioma antic i extingit. No es pot dir que se senten orgullosos de l'Oc, precisament: és un constatació i no una crítica, cadascú a sa casa i de sa casa fa el que vol.
També m’informaren que ara podia opcionalment aprendre’s -conseqüència de les exigències de la UE, entenc- encara que dubte que en la pràctica siga massa possible. De fet parlaven de Tolosa com una excepció perquè allí sí que, de fet, s’ensenyava. Tolosa és una de les ciutats més gran de França, supose que hi haurà prou demanda per crear un curset.
Els nostres amics ens van preparar una visita guiada per Montauban: fantàstica. Quan li pregunte a la guia sobre la inscripció del rellotge de sol de l’Esglèsia de Sant Jacques ( Sent Jacme originalment ), em reconeix que és la lengua que antiguamente se hablaba aquí.
Els de la meua generació ens hem entés perfectament en francés, però els xeresans més joves no. Ells ja no l’han aprés a l’escola com a idioma estranger; sobre el francés s’ha imposat l’anglès. El nostre sistema educatiu cosmopolita, universalista, pràctic (?) i europeu, tria també idioma sense atendre els vincles entre gents i pobles.
¿La inscripció occitana del rellotge ? Tard o d’ora vendra l’ora.
Llegir més...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Escrits
