diumenge, de març 03, 2019

*Etiquetatge versus rodatge*

Arran de la meua decisió anunciada dissabte passat de tornar a presentar-me a les eleccions primàries de Compromís per a les Corts Valencianes em estat parlant una amics sobre els valors que es fan servir en estos casos i la seua relació am el desenvolupament d'estos processos.
En alguns partits hi ha la tendència de promoure als llocs de més rellevància a aquelles persones que duen un cert temps de dedicació en altres llocs de responsabilitat. Una decisió que ben rebé pot semblar arbitrària; al capdavall hi ha altres valors més a banda de la veterania, com són el de la formació l'experiència laboral en altres camps, per dir-ne alguns. Tampoc els anys de dedicació són garantia de res.
Ara bé, aquest criteri resulta ser molt intel·ligent des del punt de vista organitzatiu sempre i quan no s'acumulen els càrrecs. Per una banda fomenta la renovació i al mateix temps s'eviten abandonaments abans d'hora, assegurant així una estabilitat mínima en les equips de govern o grups municipals. Té una lògica que aporta una pacífica i necessària normalitat. Parlem d'organitzacions que aposten pel rodatge de les persones però sense acumulació de càrrecs.
Altres permeten l'acumulació i el superheroi treu la capa voladora, el dia passa a tenir 48 hores i, en cas de fallar capa i rellotge, el company apreta el botó per votar mentre inaugura un columpio nou o inspecciona el llistat de simpatitzants del poble veí.
Per altra banda tenim les organitzacions, sense tanta experiència en assumir quotes de poder. Aquestes tendeixen a seguir el guió esperat de les forces emergents: discursos fàcils, curts i farcits de topicassos i lideratges personalistes i manipuladors des de la distància. 
Ací veus que arriba un aspirant definint-se més -ista que ningú, un altre que també exhibeix la seua condició de tal que l'autoritza moralment a titllar a tot Déu de antiTal... Són formacions com el camarot dels Germans Marx, olles a pressió, on l'etiqueta bulta més que les persones i, massa sovint, el seu efímer rodatge.

Febrer 2019

dissabte, de desembre 15, 2018

El dret al no compromís.

Consell Nacional del Bloc.
 15/12/2018.📷Rafa
Per a que qualsevol ciutadà puga dedicar-se a la política en democràcia cal assegurar certs drets individuals. Des de poder absentar-se de la feina o el reintegrament de les despeses ocasionades, fins a poder alliberar-se amb una dedicació exclusiva. Evidentment tot ha d'estar ben justificat.
El problema apareix quan per falta de regulació o control es fa un abús d'estos drets. Així, com exemple vergonyós tenim la massa habitual interpretació del concepte de "dedicació exclusiva". Qualsevol llaurador, enginyera o forner li donaria un significat "literal", normal: un ciutadà s'allibera de la seua feina per dedicar-se exclussivament a la gestió pública o a les tasques parlamentàries. Nosaltres els polítics, no. La casta política fem una "reinterpretació" perversa segons la qual, "dedicació exclussiva" significa cobrar d'un càrrec  (el de major remuneració, segur ), que podem compatibilitzar amb altres càrrecs i dedicacions no exclusives (?!).
Però, encara podem superar-nos i arribar a la burrera total. Podem trobar-nos en una tessitura tal que l'abús del dret anul·le, precisament, la finalitat del dret.  I això és el que suposa poder presentar-se a més d'un càrrec però veure's obligat a triar-ne un després de les votacions. Gràcies a una deficient regulació, hem anul·lat el pacte, el compromís previ entre l'individu que es presenta a una elecció i la societat fent ús (abús), precisament, del "dret" a presentar-se. "Ciutadania, vos demane el vot, la vostra confiança, per a (no)comprometre'm a assumir  el càrrec que vull/no vull desenvolupar... ". Absurd, no?  En el cas del Bloc, una de dos: o vas a enganyar el teu municipi o vas a enganyar els teus companys i trair al teu partit. Això sí, amb tot el dret del món, segons l'organització! Ai, discrepe, de nou.
Un absurd que, com tot en política i en el circo, sempre pot ser superat. Superat per l'actitud, pot ser convinenciosa, d'uns dirigents que es posen de perfil desentenent-se de l'obligació de regular i corregir-ho. Una vegada més, la mala interpretació dels drets de l'individu acaba regulant o desregulant contra l'interès col·lectiu i beneficiant l'interès individual.

dimecres, de novembre 21, 2018

Sobre la Llei de mancomunitats (II)


Si de la Llei de Mancomunitats destacava en l’article anterior una base definitòria clara en què ha de ser la comarcalització i un empoderament del municipalisme en obrir tot un ventall de possiblitats, caldria, ara fer constar també el compromís en el finançament de les mancomunitats i el respecte a l’autonomia i particularitat de cada entitat agrupada.
Una vegada més he d’assenyalar que el legislador ha tingut especial cura de seguir la literalitat del que diu la Llei 8/2010 del Règim Local de la CV quan afronta el paper de les altres administracions, Diputacions Provincials i Generalitat, en el finançament de les Mancomunitats. Així, reitera que totes dues adminstracions han de donar un caràcter preferent als plans i projectes de les entitat comarcals en els seu programes d’ajudes.  Una obligació de la LRLCV ( article 106 ) que com ja he denunciat en altres ocasions s’ha incumplit reiteradament per part de tots.
La Llei de Comarcalització entenc que forçarà una nova situació, més encara, quan moltes de les actuals mancomunitats ordinàries facen l’adaptació estatutària per esdevindre Mancomunitats d’àmbit comarcal. Cas contrari, entenc, que les presidències i gerències no s’hi podran resignar a suportar la inèrcia del funcionariat o polític de la capital.
Cal remarcar que la llei també estableix l’obligatorietat de contemplar les Mancomunitats en els fons de finançament de les entitats locals. Fet que de forma incondicionada i transparent ha fet voluntàriament el Govern del Botànic. A partir d’ara la nova llei no assegura un mínim de finançament però estableix una obligació.
Altre aspecte important i que demostra, com ja he dit, un respecte a la majoria d’edat del municipalisme així com un coneixement de la diversa casuística de les agrupacions de municipis és el respecte a l’autonomia organitzativa que ha tingut el legislador.
Si bé estableix, com no pot ser daltra manera, un mímim d’obligacions quant als órgans de govern, deixa també oberta la configuració mitjançant els Estatuts propis. A més introdueix i regula aspectes com la cessió de personal dels ajuntaments, la  possible gerència, l’habilitat estatal o, fins i tot l’aval dels municipis.
Un detall de la Llei que deixa entreveure l’aportació feta des de baix per damunt d’una visió del grans partits de les Corts és la consideració a la pluralitat política. L’articulat assegura un mínim de  participació a totes les formacions o agrupacions en el ple i una proporcionalitat en les comissions informatives. No oblidem que, tant formar part de les mancomunitat com adherir-se als seus serveis té un caràcter voluntari per als ajuntaments; cal, per tant,  una epecial cura en les formes democràtiques.
En quin escenari ens trobarem? Molt probablement la dotació de recursos via programes de subvencions òbriga la veda de crítiques amb comparacions entre municipis que seran atesos de forma distinta. Caldrà ser valents en el camí que encetava la Llei 8/2010 i avançar en la  implantació d’una administració més propera, democràtica i sostenible: la comarcalització.

Sobre la Llei de mancomunitats


Si hem de qualificar les aportacions que fa la nova llei de Mancomunitats d’alguna manera podríem agrupar-les en quatre epígrafes: definició, competències, finançament i autonomia local.

Per una banda la llei defineix clarament un mapa de la comarcalització del País. Una definició geogràfica de la composició de cada comarca però també una definició de les Mancomunitats com a entitats locals ( tal com ja feia la Llei de Règim Local de la CV , llei 8/2010 ) i una definició del que han de ser les mancomunitats instrumentals en el procés de comarcalització. És a dir, aquelles definides a la llei com a Mancomunitats d’àmbit comarcal. No de bades, la mateixa llei 8/2010, ja apuntava la necessitat de diferenciar unes mancomunitats com “d’interés preferent” per poder desenvolupar més competències municipals o cedides.
Queda clar que la nova llei suposa un gran avanç en la modernització de l’administració municipal i autonòmica tímidament iniciada amb la Llei 8/2010, una iniciativa de l’anterior govern autonòmic: sobren, per tant, algunes crítiques per incoherents i esperpèntiques.
Un altra gran aportació a destacar de llei de Mancomunitats és dotar de més competències a les Mancomunitats i, per tant, de possibilitats als Ajuntaments.
Quan llegim a la llei que les mancomunitats tenen com a grans objectes, a banda de prestar serveis,  gestionar i executar plans o realitzar obres, estem llegint el mateix text que tenim a la Llei règim local valenciana, però, això sí, ara amb un desenvolupament i detall major.
Amb la nova llei disposem d’un llistat de serveis potencials entre els quals destacaria alguns com policia local, seguretat o urbanisme. Ens obri també la porta a que el Consell confie les seues polítiques en el municipalisme alhora que conveniar amb tota classe d’administració i entitats públiques i privades.  Aporta així seguretat jurídica a les mancomunitats sobretot d’àmbit comarcal, sent coherent i conseqüent amb objectes que ens assignava la Llei 8/2010. Qualsevol crítica a aquest esperit de la Llei de Mancomunitats és una crítica a la Llei de Règim de la Comunitat Valenciana del 2010.
És important destacar que tot aquest articulat posant de relleu el paper que han de prestar les Mancomunitats d’àmbit comarcal ( article 2, 4, 12 i Disposició Adicional 3ª ) és una mostra clara de respecte cap a la majoria d’edat del municipalisme.  Com ho ha sigut dotar a Ajuntaments i Mancomunitats de fons d’ajuda  incondicionats front a les casposes idees de ser tutelats des de la capital per càrrecs no elegits pel poble.
La Comarcalització implica una modernització per apropar tota política a la ciutadania mitjançant l’administració més propera a la ciutadania. Eliminar les duplicitats apostant per l’economia d’escala i superant la visió caduca i antieconòmica de les polítiques de campanar.