Tal i com va aclarir Joan Francesc Mira en Crítica de la nació pura, el terme nacionalitat designa una característica de la persona o d'un grup i no mai un territori. Un territori seria en tot cas nació o si es vol, una regió però mai nacionalitat o regionalitat.
La reflexió de Mira ve a compte de la vigent i tant lloada Constitució del 78. Constitució que defineix els territoris de l'Estat com a "nacionalidades y regiones". Els “pares” de la criatura van parir una aberració lèxica que donada la importància del text, els lexicògrafs es veuen obligats a recollir-la o fer referència d’alguna manera. Alguns diccionaris "col•loquen" aquesta "accepció alternativa" del terme "nacionalidad" com un comentari tancant l’entradeta, com si d’una curiositat o anècdota es tractara: un afegitó, forçat.
La Constitució actual va aconseguir la quadratura del cercle: ni nacions que volien uns, ni regions que volien els altres: nacionalitats històriques. Ens hem ( han ) acostumat a l’ús del terme sense patir vergonya, però proveu seguir el joc dels eminents “pares” amb i imagineu frases com Bienvenidos a la Regionalidad de Murcia; sóc de nacionalitat russa per què vaig nàixer a ( la nacionalitat ) russa; España se compone de regiones y nacionalidades; el Consejo municipal se compone de los vecinos y las rubias....
La Constitució Espanyola se’ns ven constantment com un encert. Res més lluny de la realitat. Deixa oberta la possibilitat de crear Comunitats autònomes a partir de les Diputacions provincials sense definir el paper posterior d’aquestes darreres; accepta la descentralització però no estableix com resoldre el finançament deixant al govern central de torn ser jutge i part en perjudici de l’autonomia que assumeix la competència; consagra un Senat sense dotar-lo de funcions per pur mimetisme amb altres Estats i defineix territoris amb un substantiu que defineixen una característica humana.
No és una qüestió de noms ni d’aberracions gramaticals. Parlem ( o eviten parlar ) de la nacionalitat o nacionalitats que poden tenir els espanyols, parlem de si l’Estat és plurinacional o no: de la definició en si de l’Estat. Aquest és precisament l’encert de la Constitució, que no li fa falta encertar ni definir.
Acabe de llegir la proposta de constitució per a la 3ª República del grups units en Tercera República. Confiava que aquest “detall” seria advertit pels ponents i -tractant-se d’una proposta denominada federal- es comprometrien un poc en un sentit o altre. Esperava que per fi, es definira la nacionalitat o les nacionalitats de l’Estat. Vergonyosament els republicans han tingut eixa flexibilitat tant borbònica i pròpia d’una transició a mitges i sota l’amenaça colpista; tornen a definir l’Estat com una unió de nacionalidades. És a dir, que en aquesta nova República Federal (!) haurem de seguir sent nacionalistes front als nacionalitalistes o regionalistes o com vulguen dir-se els nacionalistes espanyols republicans.
dilluns, maig 14, 2012
dijous, abril 12, 2012
Borbonets i pistoles...
Corrien temps de pan y toros fins que van deixar de córrer i van començar a passar poquet a poquet, sense esma, com els caputxins de setmana santa: arrossegant els peus amb l’agonia amb que t’ofega cada mes d’aquesta crisi.
Pan y toros, pan, y, to - ros. Aquest país sempre té algun entreteniment per a la fam i un rosegó per a l’ànima.
Hui Froilan s’ha fotut un tret al peu. El rei ja va matar el seu germà en un accident i el seu net de 13 anys amb la pistola... Ja tenim escudellat el debat:
Família desestructurada, capacitat dels progenitors, addiccions... o simplement borbons i la seua cort. Borbons ¿ saben o fingeixen no-saber ?
Què fem amb aquesta gent? Ens entretenen prou i el fet de furtar-nos la cartera tampoc té massa importància al nostre regne, pel que diuen els jurats populars. El problema és que reiteradament cauen –accidentalment o no- en l’esperpent.
Em fa vergonya la casa reial d’aquests borbons, fem tots plegats,
el ridícul. Ara bé, igual això ens agrada i podem permetre’ns una família tant panem et circenses. Una família de tebeo en blanc i negre. Arregladets darrere la barrera observen l'agonia provocada per una llarga i acerada crisi... i se'ls escapa un xiquet de 13 anys i una pistola, un grapat de delictes econòmics del gendre... Ai els borbons ¿ saben o fingeixen no-saber ?
Són massa anys demanant l'impossible. No veig manera d'adaptar-los a la democràcia del s XXI i el que és pitjor, ells tampoc.
Pan y toros, pan, y, to - ros. Aquest país sempre té algun entreteniment per a la fam i un rosegó per a l’ànima.
Hui Froilan s’ha fotut un tret al peu. El rei ja va matar el seu germà en un accident i el seu net de 13 anys amb la pistola... Ja tenim escudellat el debat:
Família desestructurada, capacitat dels progenitors, addiccions... o simplement borbons i la seua cort. Borbons ¿ saben o fingeixen no-saber ?
Què fem amb aquesta gent? Ens entretenen prou i el fet de furtar-nos la cartera tampoc té massa importància al nostre regne, pel que diuen els jurats populars. El problema és que reiteradament cauen –accidentalment o no- en l’esperpent.
Em fa vergonya la casa reial d’aquests borbons, fem tots plegats,
el ridícul. Ara bé, igual això ens agrada i podem permetre’ns una família tant panem et circenses. Una família de tebeo en blanc i negre. Arregladets darrere la barrera observen l'agonia provocada per una llarga i acerada crisi... i se'ls escapa un xiquet de 13 anys i una pistola, un grapat de delictes econòmics del gendre... Ai els borbons ¿ saben o fingeixen no-saber ?
Són massa anys demanant l'impossible. No veig manera d'adaptar-los a la democràcia del s XXI i el que és pitjor, ells tampoc.
dissabte, febrer 11, 2012
Rubalcaba, de nou.
Ve a explicar Pujol a les seues memòries que a Espanya hi ha tres batalles. Una al voltant de la política econòmica i social; la segona fa referència al model territorial i una tercera on agrupa el que ell considera els costums.
Per a l’expresident català, la primera i la segona han sigut guanyades per la dreta espanyola, mentre que la tercera; la dels reconeixements a col•lectius, drets i llibertats individuals l’ha guanyada l’esquerra. Jo discrepe de Pujol sobretot quan
atribueix el model territorial “nacional” de forma exclusiva a la dreta espanyola i l’assumpció d’aquest per l’esquerra com una derrota.
Supose que Chacón també discreparà i coincidirem en què la visió d’Espanya “uniforme” no és exclusiva de la dreta espanyola. La victòria del nacionalisme espanyol capaç de qüestionar l’autogovern abans que les anacròniques diputacions provincials; un nacionalisme que inventa autonomies absurdes per desdibuixar la realitat consistent en una Espanya estricta, una Espanya assimilada ( Corona d’Aragó ), Euskal Herria i Galícia, no té res a vore amb dretes i esquerres: és una política d'Estat.
Superada la ressaca del franquisme va vindre como “agua de mayo” allò que ells ja s’atreveixen a anomenar “el autogolpe” ( perquè el cinisme dels vencedors supera la valentia dels vençuts a l’hora de parlar ) i l’endemà la LOAPA. Dreta i esquerra espanyola van tancar a la desesperada files amb el Rei, els que sí “se esperaban” i els que van fer-se els despistats. I així es va acabar d’imposar el pitjor nacionalisme: aquell que no es percep, que no es veu, que no es debat i s’assumeix com a “normalitat; el dels conquistadors.
L’esquerra espanyola ho té molt clar. Només en situacions mot excepcionals -si li interessa- obri tímidament el debat territorial, com ha passat ara. Chacon potser volent o a causa del pecat original de ser catalana ha forçat que un exministre de l’època del GAL, després del pitjor fracàs electoral de la història del PSOE, traiera l’argument que tot ho justifica per guanyar a la generació nova de socialistes: “quiero un partido compacto, sin fisuras”. Tots els esforços de Carmen ( amb “n” ) per mostrar-se com la filla d’immigrants andalusos integrada a Catalunya no han servit per res contra el discurs de rebuig a la "diversidades" de Rubalcaba; lamentable. Chacón podia representar i quasi exemplificava el model d’un futur possible d’enteniment entre pobles i convivència entre cultures; mentre que l’altre representa la negació de la realitat i el model teòric d’una Espanya a conquerir.
El federalisme o qualsevol idea o proposta a debat que es faça ( a excepció de Herrero de Miñón o Julio Anguita ) només te ressò a l’Espanya assimilada. Ja en la república les forces federalistes només tenien vots a Catalunya o València fracassant a la resta de l’estat. Tal i com reconeixia en una entrevista a El Temps el mateix Pujol: s’han trencat tots els ponts del diàleg.
Els polítics de la meseta ( dreta i esquerra per igual ) veuen la pluralitat de l’Estat com un problema que duu la solució inclosa, tal com ho han aprés. Fins ara els ha funcionat: “un partido sin fisuras” per a un país compacte, homogeni. Així són les decisions d’Estat. Quan afrontar un problema vol dir qüestionar mínimament l’Estat directament s’agrana sota la catifa, no importen les causes sinó “nosaltres”. El temps fa que o bé minve el problema o acabe per ser una causa impossible. Així ha passat de nou, amb el federalisme de l’esquerra i la visió plural i real d’Espanya des del PSOE. Quasi pense que Chacón ha sigut només un instrument en mans de Rubalcaba.
Per a l’expresident català, la primera i la segona han sigut guanyades per la dreta espanyola, mentre que la tercera; la dels reconeixements a col•lectius, drets i llibertats individuals l’ha guanyada l’esquerra. Jo discrepe de Pujol sobretot quan
atribueix el model territorial “nacional” de forma exclusiva a la dreta espanyola i l’assumpció d’aquest per l’esquerra com una derrota.
Supose que Chacón també discreparà i coincidirem en què la visió d’Espanya “uniforme” no és exclusiva de la dreta espanyola. La victòria del nacionalisme espanyol capaç de qüestionar l’autogovern abans que les anacròniques diputacions provincials; un nacionalisme que inventa autonomies absurdes per desdibuixar la realitat consistent en una Espanya estricta, una Espanya assimilada ( Corona d’Aragó ), Euskal Herria i Galícia, no té res a vore amb dretes i esquerres: és una política d'Estat.
Superada la ressaca del franquisme va vindre como “agua de mayo” allò que ells ja s’atreveixen a anomenar “el autogolpe” ( perquè el cinisme dels vencedors supera la valentia dels vençuts a l’hora de parlar ) i l’endemà la LOAPA. Dreta i esquerra espanyola van tancar a la desesperada files amb el Rei, els que sí “se esperaban” i els que van fer-se els despistats. I així es va acabar d’imposar el pitjor nacionalisme: aquell que no es percep, que no es veu, que no es debat i s’assumeix com a “normalitat; el dels conquistadors.
L’esquerra espanyola ho té molt clar. Només en situacions mot excepcionals -si li interessa- obri tímidament el debat territorial, com ha passat ara. Chacon potser volent o a causa del pecat original de ser catalana ha forçat que un exministre de l’època del GAL, després del pitjor fracàs electoral de la història del PSOE, traiera l’argument que tot ho justifica per guanyar a la generació nova de socialistes: “quiero un partido compacto, sin fisuras”. Tots els esforços de Carmen ( amb “n” ) per mostrar-se com la filla d’immigrants andalusos integrada a Catalunya no han servit per res contra el discurs de rebuig a la "diversidades" de Rubalcaba; lamentable. Chacón podia representar i quasi exemplificava el model d’un futur possible d’enteniment entre pobles i convivència entre cultures; mentre que l’altre representa la negació de la realitat i el model teòric d’una Espanya a conquerir.
El federalisme o qualsevol idea o proposta a debat que es faça ( a excepció de Herrero de Miñón o Julio Anguita ) només te ressò a l’Espanya assimilada. Ja en la república les forces federalistes només tenien vots a Catalunya o València fracassant a la resta de l’estat. Tal i com reconeixia en una entrevista a El Temps el mateix Pujol: s’han trencat tots els ponts del diàleg.
Els polítics de la meseta ( dreta i esquerra per igual ) veuen la pluralitat de l’Estat com un problema que duu la solució inclosa, tal com ho han aprés. Fins ara els ha funcionat: “un partido sin fisuras” per a un país compacte, homogeni. Així són les decisions d’Estat. Quan afrontar un problema vol dir qüestionar mínimament l’Estat directament s’agrana sota la catifa, no importen les causes sinó “nosaltres”. El temps fa que o bé minve el problema o acabe per ser una causa impossible. Així ha passat de nou, amb el federalisme de l’esquerra i la visió plural i real d’Espanya des del PSOE. Quasi pense que Chacón ha sigut només un instrument en mans de Rubalcaba.
dimecres, febrer 01, 2012
Carreteres per la marjal ? ( Levante EMV- 31-01-2012 )
La construcció d'una carretera a la marjal de Xeresa suposa l'eliminació del caminàs de Xeresa, l'eixida natural del poble cap a la Natzaret-Oliva i l'única via de comunicació amb un 50% del sòl agrícola.
El Pla General de Xeresa contemplava un vial al nord per substituir l’actual caminàs però amb l’aprovació per unanimitat del Pla Especial de la Marjal vam apostar pel caminàs. També vam acordar amb la DG de Ferrocarrils el futur pas a nivell elevat entre el municipi i el caminàs.
Les carreteres com els aeroports no es deuen improvisar. Existeix una planificació, una legislació i uns projectes aprovats pel Consell, l’Estat i els municipis. L’exemple més clar de planificació és l’Estratègia Territorial Valenciana que no contempla cap carretera nova a la marjal, més bé al contrari, indica que no s’han de dividir les Infraestructures Verdes.
Quan es va tramitar l’Estratègia, vam proposar al•legacions en defensa de l'interés de Xeresa, altres Ajuntaments no van fer els deures i ara pretenen aprovar garabatos presentats en fires. Ací alguns confonen les Conselleries i els Ministeris amb un Telepizza: una de 4 carrils amb orégano que queda molt verd.
La performance de conveni signat a Fitur contradiu la Llei d' Ordenació i Protecció del Paisatge, la llei d'Espais Naturals, l'Estratègia Territorial de la CV, el PG de Xeresa i el projecte de l'A38. Això sí, res ve de bades. Crec que el teatre i l’art en general, té la capacitat de provocar i encetar debats interessants: ¿prioritats, planificació amb directrius i legislació en les inversions d’infraestructures?, ¿ caciquisme ranci i la llei de l’embut ? Preguntes que no devien existir com tampoc alguns aeroports i “eventos” però que en plena crisi i època de retalls brutals resulten més provocadores que una banderilla torera: això és l’art! Avant Consellers, vostés tenen la resposta, que diners ja no els en queden.
El segon debat obert a Fitur afecta al model turístic de la comarca. ¿És necessari que el turista arribe fins la porta de l'apartament a 100Km/h ?, ¿ caldrà eliminar els passos de vianants de la Natzaret-Oliva i de la Ronda Bruguieres o només hem de sacrificar-nos els veïns de Xeresa ?¿És necessari arrasar amb l'Ahuir o caldrà un festival de la canción ?
Crec que el model dels anys 70 ha donat el que havia de donar de bo i de roín. Un model basat en preus barats ( respecte Europa ), sol i platja: res més i anàvem sobrats. Ara tenim davant el repte de competir amb el Bàltic ( recordeu la publicitat: "Croacia, el mediterraneo tal como era " ) i també una possible estabilitat política al Magreb amb platges verges.
Els polítics que tot ho redueixen a la construcció de carreteres, aeroports i grans espectacles ens han dut on estem. És hora de regenerar espais com la marjal, oci a l’aire lliure, miradors, rutes, aula natura... eixes actuacions que exemplifiquen el que cal: una visió del territori que va més enllà del “sol i platja”. ¿Com pretenem “desestacionalitzar” el turisme?, ¿ amb l’objectiu únic de conduir el turista el més ràpidament possible fins la platja millorant la velocitat dels 2 Km finals, o afegint a l’oferta turística recursos propis i exclusius del nostre territori que puguen ser visitables precisament a l’hivern, tardor i primavera ?
Més carreteres poden fer més competitiva una àrea industrial, però poden condemnar una àrea turística que necessita urgentment valorar i recuperar recursos potencials del territori.
El Pla General de Xeresa contemplava un vial al nord per substituir l’actual caminàs però amb l’aprovació per unanimitat del Pla Especial de la Marjal vam apostar pel caminàs. També vam acordar amb la DG de Ferrocarrils el futur pas a nivell elevat entre el municipi i el caminàs.
Les carreteres com els aeroports no es deuen improvisar. Existeix una planificació, una legislació i uns projectes aprovats pel Consell, l’Estat i els municipis. L’exemple més clar de planificació és l’Estratègia Territorial Valenciana que no contempla cap carretera nova a la marjal, més bé al contrari, indica que no s’han de dividir les Infraestructures Verdes.
Quan es va tramitar l’Estratègia, vam proposar al•legacions en defensa de l'interés de Xeresa, altres Ajuntaments no van fer els deures i ara pretenen aprovar garabatos presentats en fires. Ací alguns confonen les Conselleries i els Ministeris amb un Telepizza: una de 4 carrils amb orégano que queda molt verd.
La performance de conveni signat a Fitur contradiu la Llei d' Ordenació i Protecció del Paisatge, la llei d'Espais Naturals, l'Estratègia Territorial de la CV, el PG de Xeresa i el projecte de l'A38. Això sí, res ve de bades. Crec que el teatre i l’art en general, té la capacitat de provocar i encetar debats interessants: ¿prioritats, planificació amb directrius i legislació en les inversions d’infraestructures?, ¿ caciquisme ranci i la llei de l’embut ? Preguntes que no devien existir com tampoc alguns aeroports i “eventos” però que en plena crisi i època de retalls brutals resulten més provocadores que una banderilla torera: això és l’art! Avant Consellers, vostés tenen la resposta, que diners ja no els en queden.
El segon debat obert a Fitur afecta al model turístic de la comarca. ¿És necessari que el turista arribe fins la porta de l'apartament a 100Km/h ?, ¿ caldrà eliminar els passos de vianants de la Natzaret-Oliva i de la Ronda Bruguieres o només hem de sacrificar-nos els veïns de Xeresa ?¿És necessari arrasar amb l'Ahuir o caldrà un festival de la canción ?
Crec que el model dels anys 70 ha donat el que havia de donar de bo i de roín. Un model basat en preus barats ( respecte Europa ), sol i platja: res més i anàvem sobrats. Ara tenim davant el repte de competir amb el Bàltic ( recordeu la publicitat: "Croacia, el mediterraneo tal como era " ) i també una possible estabilitat política al Magreb amb platges verges.
Els polítics que tot ho redueixen a la construcció de carreteres, aeroports i grans espectacles ens han dut on estem. És hora de regenerar espais com la marjal, oci a l’aire lliure, miradors, rutes, aula natura... eixes actuacions que exemplifiquen el que cal: una visió del territori que va més enllà del “sol i platja”. ¿Com pretenem “desestacionalitzar” el turisme?, ¿ amb l’objectiu únic de conduir el turista el més ràpidament possible fins la platja millorant la velocitat dels 2 Km finals, o afegint a l’oferta turística recursos propis i exclusius del nostre territori que puguen ser visitables precisament a l’hivern, tardor i primavera ?
Més carreteres poden fer més competitiva una àrea industrial, però poden condemnar una àrea turística que necessita urgentment valorar i recuperar recursos potencials del territori.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)