dimecres, de novembre 21, 2018

Sobre la Llei de mancomunitats (II)


Si de la Llei de Mancomunitats destacava en l’article anterior una base definitòria clara en què ha de ser la comarcalització i un empoderament del municipalisme en obrir tot un ventall de possiblitats, caldria, ara fer constar també el compromís en el finançament de les mancomunitats i el respecte a l’autonomia i particularitat de cada entitat agrupada.
Una vegada més he d’assenyalar que el legislador ha tingut especial cura de seguir la literalitat del que diu la Llei 8/2010 del Règim Local de la CV quan afronta el paper de les altres administracions, Diputacions Provincials i Generalitat, en el finançament de les Mancomunitats. Així, reitera que totes dues adminstracions han de donar un caràcter preferent als plans i projectes de les entitat comarcals en els seu programes d’ajudes.  Una obligació de la LRLCV ( article 106 ) que com ja he denunciat en altres ocasions s’ha incumplit reiteradament per part de tots.
La Llei de Comarcalització entenc que forçarà una nova situació, més encara, quan moltes de les actuals mancomunitats ordinàries facen l’adaptació estatutària per esdevindre Mancomunitats d’àmbit comarcal. Cas contrari, entenc, que les presidències i gerències no s’hi podran resignar a suportar la inèrcia del funcionariat o polític de la capital.
Cal remarcar que la llei també estableix l’obligatorietat de contemplar les Mancomunitats en els fons de finançament de les entitats locals. Fet que de forma incondicionada i transparent ha fet voluntàriament el Govern del Botànic. A partir d’ara la nova llei no assegura un mínim de finançament però estableix una obligació.
Altre aspecte important i que demostra, com ja he dit, un respecte a la majoria d’edat del municipalisme així com un coneixement de la diversa casuística de les agrupacions de municipis és el respecte a l’autonomia organitzativa que ha tingut el legislador.
Si bé estableix, com no pot ser daltra manera, un mímim d’obligacions quant als órgans de govern, deixa també oberta la configuració mitjançant els Estatuts propis. A més introdueix i regula aspectes com la cessió de personal dels ajuntaments, la  possible gerència, l’habilitat estatal o, fins i tot l’aval dels municipis.
Un detall de la Llei que deixa entreveure l’aportació feta des de baix per damunt d’una visió del grans partits de les Corts és la consideració a la pluralitat política. L’articulat assegura un mínim de  participació a totes les formacions o agrupacions en el ple i una proporcionalitat en les comissions informatives. No oblidem que, tant formar part de les mancomunitat com adherir-se als seus serveis té un caràcter voluntari per als ajuntaments; cal, per tant,  una epecial cura en les formes democràtiques.
En quin escenari ens trobarem? Molt probablement la dotació de recursos via programes de subvencions òbriga la veda de crítiques amb comparacions entre municipis que seran atesos de forma distinta. Caldrà ser valents en el camí que encetava la Llei 8/2010 i avançar en la  implantació d’una administració més propera, democràtica i sostenible: la comarcalització.

Sobre la Llei de mancomunitats


Si hem de qualificar les aportacions que fa la nova llei de Mancomunitats d’alguna manera podríem agrupar-les en quatre epígrafes: definició, competències, finançament i autonomia local.

Per una banda la llei defineix clarament un mapa de la comarcalització del País. Una definició geogràfica de la composició de cada comarca però també una definició de les Mancomunitats com a entitats locals ( tal com ja feia la Llei de Règim Local de la CV , llei 8/2010 ) i una definició del que han de ser les mancomunitats instrumentals en el procés de comarcalització. És a dir, aquelles definides a la llei com a Mancomunitats d’àmbit comarcal. No de bades, la mateixa llei 8/2010, ja apuntava la necessitat de diferenciar unes mancomunitats com “d’interés preferent” per poder desenvolupar més competències municipals o cedides.
Queda clar que la nova llei suposa un gran avanç en la modernització de l’administració municipal i autonòmica tímidament iniciada amb la Llei 8/2010, una iniciativa de l’anterior govern autonòmic: sobren, per tant, algunes crítiques per incoherents i esperpèntiques.
Un altra gran aportació a destacar de llei de Mancomunitats és dotar de més competències a les Mancomunitats i, per tant, de possibilitats als Ajuntaments.
Quan llegim a la llei que les mancomunitats tenen com a grans objectes, a banda de prestar serveis,  gestionar i executar plans o realitzar obres, estem llegint el mateix text que tenim a la Llei règim local valenciana, però, això sí, ara amb un desenvolupament i detall major.
Amb la nova llei disposem d’un llistat de serveis potencials entre els quals destacaria alguns com policia local, seguretat o urbanisme. Ens obri també la porta a que el Consell confie les seues polítiques en el municipalisme alhora que conveniar amb tota classe d’administració i entitats públiques i privades.  Aporta així seguretat jurídica a les mancomunitats sobretot d’àmbit comarcal, sent coherent i conseqüent amb objectes que ens assignava la Llei 8/2010. Qualsevol crítica a aquest esperit de la Llei de Mancomunitats és una crítica a la Llei de Règim de la Comunitat Valenciana del 2010.
És important destacar que tot aquest articulat posant de relleu el paper que han de prestar les Mancomunitats d’àmbit comarcal ( article 2, 4, 12 i Disposició Adicional 3ª ) és una mostra clara de respecte cap a la majoria d’edat del municipalisme.  Com ho ha sigut dotar a Ajuntaments i Mancomunitats de fons d’ajuda  incondicionats front a les casposes idees de ser tutelats des de la capital per càrrecs no elegits pel poble.
La Comarcalització implica una modernització per apropar tota política a la ciutadania mitjançant l’administració més propera a la ciutadania. Eliminar les duplicitats apostant per l’economia d’escala i superant la visió caduca i antieconòmica de les polítiques de campanar.

dissabte, de novembre 10, 2018

La independència judicial de la II República

A vegades en política hi ha discursos que, tot i fer-se sotto voce, acaben calant profundament. Un exemple és l'argument emprat pel Felipismo per canviar el sistema d'elecció de,12 membres del CGPJ i indirectament 2 del TC al 1985.
De ser elegits pels jutges, passaven a ser elegits pel parlament i el Senat amb majoria de 3/5 parts (léase pp-psoe) d'entre una proposta de 36 que feien els jutges. Felipe i Guerra feien canvis de la nit al matí que afectaven la relació entre Gobierno i Justícia, amb aquell "desparpajo" populista, escampaven les raons "pragmàtiques" com qui escampa un sac de calç viva.
Resulta patètic i quasi aterrador comprovar que tants polítics professionals accepten com a única alternativa a una Justícia en mans de jutges conservadors, triar-los des del legislatiu centralista. Se li llevava poder a funcionaris pretesament polititzats per entregar-li'l als polítics.
Recentment he sentit un càrrec d'esquerres eixe argument del "mal menor" en un foro on vaig comparar el sistema d'elecció del Tribunal Constitucional amb el seu equivalent de la II República.
Tants anys després ningú ha pogut proposar solucions com  les d'altres Estats europeus o de la mateixa II República Espanyola? Por em fan.
En tot allò referent a les castes del Franquisme ( i la Magistratura ho era), ni el PSOE ni la UCD van voler mirar a l'anterior etapa democràtica. En la II República, el sistema d'elecció del Tribunal de Garantias Constitucionales de la República, ( l'equivalent, al TC actual) no deixava l'elecció en mans dels jutges ni en mans d'un Parlament ( Senat no hi havia ). Cada parlament regional triava un representant (com en l'actual República Federal Alemana), els advocats en tiraven dos més i les Universitats, altres dos.
Era un sistema que buscava la representativitat territorial i que, de ser l'actual, hagués assegurat un membre valencià, mínim, per defensar la visió de les Corts en el Dret Cívil Valencià. Ni parlar ja del colp a l'Estatut català del 2006, causa del "procés".
Una fórmula que podria posar-se damunt la taula per evitar un TC format per jutges elegits pels dos grans partits i amb un major coneixement del que és el dret de l'Estat.
És curiós que amb argument que els jutges eren fatxes, Felipe ens va assegurar que sempre ho serien al CGPJ i el TC en una proporció altíssima (pel reparto en la negociació amb PP) i que el 100% serien nacionalistes espanyols intransigents però sobretot subordinats als grups parlamentaris majoritaris.
La cosa no acaba ací. El PP, que des de l'oposició reclamava tornar al model anterior on els jutges triaven directament, una vegada instal·lat al poder arribà amb la proposta de Gallardón a  proposar  eliminar la llista prèvia dels 36 jutges a i que fora el parlament directament qui triara. Proposta, però, que va rebre el vistiplau del PSOE però és va quedar parada. O siga que podrem passar-li el davant a Turquia.
Els republicans i els demòcrates que creuen en la viabilitat d'aquest Estat deurien rescatar moltes característiques de la II República, com la composició del Tribunal Constitucional i la supressió del Senat.

dilluns, d’octubre 29, 2018

Tovalletes

En llegir les notícies del dany econòmic que causa l'eliminació de tovalletes higièniques de la xarxa del clavegueram em ve al cap el que ja he exposat en tantes ocasions: La indústria no pot inventar i llençar al mercat qualsevol producte.
Hem de reivindicar directrius clares per a que qualsevol bé de consum oferisca una "garantia de salut per al planeta", és a dir que el residu que genere puga valoritzar-se degudament.

El problema que veiem a premsa de les tovalletes m'ha causat certa vergonya. Per suposar un increment en les despeses de manteniment d'ajuntaments i, sobretot, de concessionàries del servei de clavegueram ha fet saltar les alarmes. Un imprevist al pressupost que haurà de repercutir-se en un rebut futur al ciutadà o restar-se de faroles i jardins.
Ara bé, si les tovalletes les tirem -tal com ens indiquen els responsables minicipals- al poal del fem, haurem solucionat el problema. Nyas!
O siga que si les tones de tovalletes no biodegradable o falsament biodegradables, acaben a la planta de tractament de residu urbà al  muntó no compostable ni de profit, el problema "desapareix"?!

La responsabilitat del governant municipal "acaba" ací. Sí? Recollir residus ( tractar, minimitzar, millorar, no? ), dessembossar el clavegueram, medi ambient, tampoc?
Efectivament el problema, com he dit al principi, i repetint-me, el creen uns industrials en llançar un producte al mercat sense garantir la seua eliminació o revalorització posterior com a residu. La responsabilitat és del legislador europeu, estatal... però el problema cau -des de l'administració superior- damunt les competències municipals injustament.
Ara bé, això no és excusa per a què des del municipalisme ja no vejam ni l'ombra del campanar. Els residus que no són valoritzables sempre són una despesa injusta per nostres veïns. Siga en la depuració d'aigües o en el tractament de residus i, sobretot, un problema per al medi ambient. Les tovalletes, quant menys millor i només biodegradables 100%.