Foc d'encenalls

Quan anàvem a l'institut de secundària solíem comentar un company i jo algunes expressions que havíem aprés a classe de valencià i que després ens sorprenia escoltar-los en boca de veïns vells del poble. Així aquelles lliçons per recuperar la pròpia llengua ( misèria de les misèries ) aprenent les paraules que la nostra generació havia perdut acabaven tenint rostre i nom o malnom per a nosaltres: “això li ho he sentit dir al ti...”, mentre altres les tatxaven de “catalanes”.
Camí dels 38 anys a les costelles, m'he trobat hui mateix amb una sorpresa agradable com aquelles.

Mon pare duia un feixet de llenya prima per encendre el foc i l'ha definit com uns “encenalls”. Mai havia sentit esta paraula en boca dels meus pares, la coneixia només d'haver-la llegida.

Com encara pot haver paraules que no has sentit dir mai al teu pare? Com d'immensa és una llengua. Per un moment he pensat en l'encenall com a objecte destinat a encendre altres coses, en la flama de la llengua, en mantenir encesa la cultura pròpia, en el foc com al·legoria de la vida d'una comunitat, d'una nació: encenall a encenall, recuperarem el que som i potser la dignitat i tot.

Bé que immediatament he pensat en la rapidesa amb que un encenall si no té unes branques darrere i un tronc darrere d'aquests, es consumit amb més fum que brasa. I mira per on que és precisament una expressió com “foc d'encenalls” la que s'usa a la nostra llengua per definir una cosa de poca durada.
He pensat en les flames del nacionalisme cultural, transversal i totes eixes falles i he reballat quatres branques de taronger més a la xemeneia. Que creme !