Estalvieu-nos les Diputacions provincials

La necessitat de reduir la despesa pública obliga a plantejar la supressió de les Diputacions Provincials; una administració que perd la seua raó de ser amb la creació de l’actual Estat democràtic i autonòmic. Per donar una xifra a l’estat espanyol tenim 1031 diputats provincials ( sense comptar les diputacions forals basques ni cabildos insulars ), a banda els assessors i càrrecs en empreses públiques que en depenen. Tots ells, sovint, dedicats al partit polític que els ha triat ( no els tria el poble ) seguint criteris estrictament organitzatius del partit. Enric Morera, diputat del BLOC a les Corts valencianes ha presentat la proposta de supressió de les Diputacions, parlem-ne.
En una democràcia representativa hi ha un poder legislatiu elegit pel poble que controla el govern i aprova o no la legislació corresponent. Així funciona l’administració estatal, l’autonòmica i els ajuntaments. Amb la creació de les autonomies, les diputacions provincials perden les competències sobre les quals legislar i el debat plenari queda substituït sistemàticament per un pasteleo pressupostari.
Les Diputacions es queden amb funcions com “coordinar, cooperar...” amb els Ajuntaments i segueixen dotades amplament de recursos econòmics de l’Estat per a àrees desenvolupades per Conselleries i els seus Serveis Territorials provincials. Les Diputacions provincials, dupliquen funcions mantenint una xarxa innecessària de càrrecs polítics.

L’elecció dels diputats provincials i del seu president mereix un punt i apart. Es divideix la província en demarcacions exageradament menudes sense sentit ( partits judicials ); a cadascuna d’estes demarcacions se li assigna un nombre de diputats. Prenem com exemple la província de València amb 9 partits judicials. D’estes 9 demarcacions en tenim 3 a les quals només els corresponen un únic diputat, directament serà per al partit polític amb més vots municipals; 5 altres demarcacions amb 2 diputats que quedaran repartits entre els dos partits amb més vots municipals ; només un partit judicial ( el de València ) té més de 2 diputats assignats.
Esta fragmentació de la província atempta contra el principi de representativitat, regala el control absolut de la Diputació a un partit i dificulta antidemocràticament la representació de la tercera força municipal. Els diputats membres del plenari que obtindrà cada força política són triats posteriorment pels regidors companys de partit ( sufragi indirecte ). Ací tenim una aberració única en el món occidental: un poder legislatiu (?) que no és elegit pel poble sinó per sufragi indirecte; sistema que només s’usa en l’elecció de caps de govern o presidents de república. Conseqüentment, el President de la Diputació ja no és elegit ni per sufragi directe ni per indirecte, sinó per un sistema sense definició possible en el dret internacional, ¿ post-franquista ? Tot un espectacle tant esperpèntic que requereix de personatges de talla.

Podem prescindir de les Diputacions? La tramitació dels recents Plans Especials d’inversions ha suposat un volum de treball en un temps molt limitat. La fórmula va ser senzilla: prescindir de la “cooperació” o “coordinació” de les Diputacions.
Podem i convé. Hui més que mai hem d’exigir criteris objectius a l’Estat i les CCAA a l’hora d’invertir, a més, els problemes de caixa, la legislació i directrius contra la morositat obliguen a que el capital arribe de forma immediata.
Ni el PSOE ni el PP aniran contra les bases del partit: qui lleva cadires perd la seua. Per això felicite la iniciativa que el BLOC ha presentat a les Corts: és bona per a l’economia, l’estalvi públic, la democràcia i la modernització de l’administració.