dimarts, de febrer 25, 2020

La vareta

El "debat" sobre l'agricultura va pels camins habituals de la política espanyola: cap enlloc.

L'esquerra assenyala i culpa la dreta per haver votat a Brussel·les a favor dels acords comercials que faciliten l'entrada de productes d'Estats del sud i est; remarque això d’Estats.

La dreta, per contra, usant els seus holligans de certes organitzacions, culpa a governants d'esquerra que, en alguns casos, acaben d'arribar com Pablo Iglesias i que s'escandalitzen encara més perquè ells - rojos i verds- sí que s'han oposat als tractats internacionals.
Mentre, els socialistes es posen de perfil: ells també han votat a favor amb alguna abstenció...

De liberals no en tenim massa a casa nostra, el cas de DV que mostra en la mesura que pot una crítica coherent.
Ben mirat, clama el cel escoltar a dretes i esquerres parlant del sentit del vot, d'uns acords polítics i, ai las!, ningú parla de qui els ha proposat. A vore si la becadeta de Margallo no era una anècdota i els eurodiputats espanyols han interioritzat tant el seu paper passiu que ni tant sols participen en la redacció i debat previ de les propostes! Per què parlen dels acords com si foren propostes sense pare ni mare, caigudes del cel o redactades per misteriosos "homes de negre"?

Tornem al (no) debat de casa. Podria, i deuria, anar més enllà del què i qui va votar els acords comercials i afrontar dos preguntes bàsiques. La primera qüestió a respondre és si la importació de països tercers és l'única raó de la crisi del camp. La segona incògnita és aclarir què és pot fer amb el marge de maniobra que li queda a la política regional, estatal i europea en este marc de relacions comercials. Mentre esperem respostes, ens entretenen interpel·lacions farcides de falsedat, simbolisme de minut i quinze segons per a xarxes i de forment ni un gra.

Haurem de denunciar el silenci un tant cínic dels conservadors i molts socialdemòcrates. Han votat els acords comercials per algunes raons, entenem, que beneficien altres sectors econòmics; que donen la cara i exposen honestament els arguments. 
Toca ja ser crític amb la passivitat de qui redueix tot a la globalització i no en sap altra que repetir la cançoneta anticapitalista de minut i mig des de la trona. Hi ha feina més enllà de les xarxes. 
I també caldrà exigir les dades objectives a aquells que justifiquen els acords com a solució per a les regions pobres i sotmeses a tiranies; volem comprovar si han cumplit els mandamassos dels Estats beneficiats i han millorat la dignitat d'aquella gent. 
Només amb el requisit previ de l'honestedat poden començar a informar i arromangar-se a treballar per coses com podrien ser exigir un major control sanitari als ports d'Europa, distingir i promocionar els productes nostres, promoure el consum de proximitat i temporada, l'agricultura i ramaderia ecològica i, per què no, acords amb països com Rússia tal com han fet altres socis europeus per ampliar el mercat als nostres productes del camp.

Ningú té la vareta màgica de les solucions com bé diu la Consellera d'Elx, però és evident que tampoc sembla que estiguen buscant-la.

dimarts, de desembre 31, 2019

CONSTRUIR LA SOSTENIBILITAT, L'ECONOMIA CIRCULAR EN LA CONSTRUCCIÓ A LA SAFOR

Publicació a Nosaltres La Veu el 31/12/2019

Els darrers mesos ha sorgit una veu crítica amb la forma com estan
desenvolupant-se les obres a la Safor, sobretot les del sector públic, i que busca canviar la manera de fer. Construir la Sostenibilitat (CLS) no és cap plataforma ciutadana, sinó un grup de professionals de despatxos d’arquitectura, professors de la Universitat Politècnica de València,tècnics municipals d’Urbanisme i Gestió de Residus i l’exalcalde de Xeresa, promotor de la iniciativa. L’associació, que és la forma jurídica que han adoptat, tampoc no té per finalitat frenar o reivindicar canvis en projectes concrets, sinó simplement ajudar perquè s’assumisquen principis que ja venen establerts en la legislació, com la consideració de criteris ambientals en les adjudicacions d’obra,tal com preveu la Llei de Contractació del Sector Públic,i assumir els principis d’economia circular en la redacció i execució dels projectes, així com valoritzar els enderrocs produint àrids reciclats i usar-los en les obres o actuacions de restauració ambiental per reduir les pedreres i els abocadors.

El foment dels àrids reciclats
Construir la Sostenibilitat ha iniciat la seua tasca portant als ajuntaments una primera moció de compromís per promoure l’ús dels àrids reciclats davant dels naturals provinents de pedrera. La moció, com bé s’exposa a l’argumentari, no aporta cap idea extravagant ni nova. De fet, els punts d’acord són res més que mesures previstes en el Programa de Prevenció del Pla Integral de Residus de la Comunitat Valenciana del 2014 i que ja es basaven en el RD 105/2008 sobre gestió de Residus de la Construcció i la Demolició (RCD), segons el qual s’han de valorar en els procediments de contractació el compromís ambiental i afavorir l’ús d’àrids reciclats.
La iniciativa va nàixer quan el juliol passat l’exalcalde de Xeresa va revisar una desena de Plecs de Prescripcions Tècniques d’obres municipals d’ajuntaments valencians i va observar que es requerien “saorra provinent de pedrera” o “arena natural” per al rebliment de rases o les bases de canalitzacions en obres del cicle integral de l’aigua o per anivellar terrenys. Tècnicament no hi havia cap raó per a aquestes restriccions; de fet, el Ministeri de Foments havia incorporat les instruccions en els seus documents tècnics per a l’ús d’estos materials fins i tot per a l’elaboració de formigó.
Poc a poc es va treballar l’aspecte de la conscienciació amb visites a alcaldies i tècnics municipals, amb ladifusió de notícies, articles i vídeos en les xarxes socials i en la premsa comarcal i, també, amb xarrades per aconseguir el compromís de tots els grups municipals de la comarca. En l’actualitat, la major part dels ajuntaments de la Safor-Valldigna han aprovat per unanimitat la moció proposada per CLS i es preveu que a finals de gener la pràctica totalitat de la comarca ho faça.


La valorització dels RCD
Si en l’economia circular l’ús de la matèria primera secundària és fonamental, la seua producció a partir dels residus és l’altra cara de la mateixa moneda. Per això, la gestió dels enderrocs basada en la valorització és l’altra batalla mampresa per Construir la Sostenibilitat. Tot i que la legislació espanyola i el mateix PIRCV indiquen clarament que el destí prioritari dels RCD han de ser les plantes de valorització per convertir-los en àrids i no als abocadors legals, la pràctica majoritària és dur-los barrejats a abocadors. Des de la plataforma s’alerta que l’objectiu que Europa va marcar era que al 2020 el 70% dels RCD es valoritzaren.
Per altra banda, la comoditat de l’abocador consisteix en el fet que no són tan exigents amb el gestor de transports i el constructor quant a la barreja de residus. Accepten al mateix preu un contenidor d’enderrocs inerts nets que un que continga mesclats plàstics, papers, fustes o els perillosos envasos de coles, epoxis, poliuretà o silicona,tot i que la llei els obliga a un tractament previ.
Des de Construir la Sostenibilitat s’ha elaborat un model d’ordenança municipal que ha sigut explicada a les alcaldies i que s’espera que progressivament es vaja aprovant per fomentar que en totes les obres –públiques i privades– els enderrocs acaben en una planta de valorització. De moment, el municipi de Palmera ha aprovat l’ordenança, que no és cap novetat a l’Estat espanyol, ja que en moltíssimes ciutats d’altres territoris està implantad.Al País Valencià, però, Palmera ha sigut la primera localitat a fer-ho. Altres ajuntaments, entre ells el de Gandia, han anunciat que estudiaran la implantació de la mesura.
 

Gestions exemplars
A banda d’aquestes campanyes,des de l’associació s’han fet altres gestions amb ajuntaments que han tingut ressò per ser exemplars. Amb l’alcaldia de la Font d’En Carròs van intervenir per aconseguir valoritzar 30.000 m3 de residus de la construcció d’un abocador incontrolat. Amb l’Ajuntament de Potrieses va aconseguir usar part de la grava obtinguda, previ anàlisi i certificat CE, per a fer el formigó d’un camí rural. Recentment, l’Ajuntament de Bellreguard ha atés els suggeriments de Construir la Sostenibilitat per incorporar un Estudi de Gestió de Residus exemplar en un projecte d’obra i s’està en contacte amb altres alcaldies per posar en marxa altres accions que, junt amb l’aprovació de l’ordenança de control dels residus de les obres, podran constituir-se en un referent de la gestió municipal.

dissabte, de desembre 28, 2019

POLÍTICA VERDA, ENCARA.

Article publicat a Levante EMV, Edició de la Safor el 28/12/2019

Potser arran del Cimera del Clima de Madrid, COP25, alguns columnistes han

partit liberalde canadàllançat la pregunta sobre la possibilitat o no d'una dreta ecologista a Espanya. Justament quan prestàvem atenció a les polítiques verdes de Angela Merkel i indagàvem sobre el liberalisme verd. Les respostes d'uns són tan categòriques com el silenci dels altres, i sembla que hi ha consens: l'ecologisme ha de ser com el meló d'Alger, verd fora i roig per dins.

A Espanya habitualment és l'esquerra qui, de tant en tant, proposa algun impost verd, alguna ecotaxa gravant alguna activitat o consum front a la dreta que posa el crit al cel. Heus ací l'esceneta habitual de l'esquerra amb impostos i la dreta contra impostos actuant, o sobreactuant, sense atendre l'apuntador que, desesperat, va llegint les lleis i directives europees que contemplen la fiscalitat ambiental que tots han votat favorablement. I, amb açò, celebrarem la COP25 i el seu aniversari si cal!, però no avancem gens en gestions per frenar el canvi climàtic o evitar el col·lapse ambiental. 

Si mirem més enllà del nostre Regne i busquem els orígens dels impostos verds hem de remuntar-nos al Canadà de la dècada passada i el programa del Partit Liberal del Canadà (dreta!) centrat en el mediambient. Ací trobem el primer impost verd: un producte de la dreta liberal. L'exemple va anar fent camí i el Partit Liberal britànic també proposà més impostos verds. Ben mirat no és gens contradictori; una política que grava la contaminació o l'ús de recursos naturals es basa en la premissa que pague aquell que en fa ús. Qui tinga la necessitat que se la pague, ¿liberal, no?

Ens costa entendre-ho sent valencians i havent-nos engolit la fal·làcia liberal de la bombolla immobiliària: construir molt per baixar el preu. O l'aposta constant per un turisme basat en l'explotació de la costa. I més ens costa entendre que els tories anglesos es miren el seu paisatge com a vertaders «iaio flautes» ambientalistes oposant-se a la construcció que proposa l'esquerra anglesa. Altra cosa són els seus xalets a casa nostra; són anglesos.

Certament, Merkel no és cap rara avis en la dreta occidental. En Portugal, sense anar més lluny, els «populars» tenen diputats ecoliberals. Ara bé, a Espanya, quan algun «popular» extremeny ha apuntat d'ecoliberalisme a l'agenda ha rebut la indiferència dels seus i la furibunda reacció de l'ecologisme oficial. Verd per fora i roig per dins per consens de nou.
Tampoc ningú li va apuntar la idea a C's en l'etapa inicial d'expansió quan medraven per una imatge original, social liberal i europea.

Així, a Espanya assistim com a pacients espectadors al debat sobre la política verda. Per un cantó apareix una esquerra que predica una fiscalitat ambiental amb propostes genuïnament liberals conegudes com ecotaxes però que a l'hora de defensar-les o aplicar-les usa la retòrica típica de l'esquerra: distribució d'impostos en base a l'activitat econòmica o bens, independentment de l'empremta ecològica, que paguen els grans... sense concretar ni posar èmfasi en les mesures a desenvolupar emparats en el vell principi de la caixa única de l'Estat.

Per l'altre cantó, s'hi veu vindre molt còmoda una dreta també enrocada en el paper de sempre muntant el drama contra qualsevol proposta de fiscalitat ambiental per ser impositiva, sense esmenar res en positiu.

No veig tant difícil el consens entre polítics del segle XXI per avançar en el que són idees liberals verdes en altres països. Cal un consens per gravar el consum de recursos naturals, comprometent la recaptació a polítiques verdes i bonificar l'economia circular.

dilluns, de novembre 04, 2019

CRITERIS AMBIENTALS EN L'ADJUDICACIÓ D'OBRA PÚBLICA

Article publicat a Levante EMV Edició de la Safor el 4/11/2019


Revisant els concursos de l'administració per adjudicar obres, podem trobar un canvi important des de fa uns anys. La introducció d'aspectes a valorar que van més enllà de la idoneïtat econòmica o tècnica. La reforma de la Llei de Contractes del Sector Públic, incorporant clàusules socials, laborals i mediambientals i, potser, també la influència de les idees de Christian Felber, han fet que el gestor públic ja no entenga l'obra a contractar com un fet aïllat del món, sinó com a part d'una gestió regida per una ètica. 

En primer lloc destacaríem l'existència de criteris de caràcter social i laboral. Trobem plecs de condicions que puntuen més a les empreses amb major nombre de treballadors minusvàlids o a aquelles que disposen d'un pla d'igualtat. Aspectes impensables fa anys en un plec per adjudicar la construcció d'un edifici o un clavegueram. La coherència amb directrius europees sobre economia sostenible per part dels nostres legisladors i governants sempre és ben rebuda. Altra cosa és que, si estos criteris no s'apliquen amb trellat i, precisament per això, la xicoteta i mitjana empresa local puga quedar tirada en la cuneta.  


La segona cosa que destacaríem és l'absència total de criteris ambientals. A diferència del pla d'igualtat, la certificació ISO14000 o EMAS de Sistema de Gestió Ambiental no compta ni com a criteri per desempatar, per exemple. Seguim comparant i trobem que la implicació en el canvi cap a una economia circular no apareix enlloc. Res referent a estalvi, reutilització, valorització de residus, energia o recursos compta. No ens cansem de recordar que a Espanya portem més de 10 anys de treball legislatiu (RD 105/2008 ), normativa tècnica resultat del treball -entre d'altres- del CEDEX, Centro de Estudios y Experimentación de Obras Públicas del Ministeri de Foment (PG3, PG4 i EHE) així com també, guies d'ús (Guía Española de Áridos Reciclados) facilitant i instant a la incorporació dels àrids reciclats a les obres. Fins i tot altres autonomies fa anys que ja han ampliat els usos possibles amb normativa pròpia. De la gestió dels residus en obres públiques no cal parlar: tot a l'abocador. El sentit comú, la coherència amb els discursos que es fan a la ciutadania a favor del reciclatge i les recomanacions del Pla Integral de Residus obligarien a separar els inerts en tota obra pública i dur-los a valorització. Res d'abocadors


Recordem que la modificació de la Llei de Contractació del Sector Públic al·ludida adés es basa precisament en el document «Estratègia Europa 2020» que pivota en el principi d'un creixement sostenible amb la indicació clara d'una millor gestió dels recursos

El balanç del bé comú mesura la solidaritat humana, la qualitat democràtica i també la sostenibilitat ecològica, partint de la consideració que els recursos són limitats. No hi ha balanç positiu si seguim pel camí de l'economia lineal (obtenir matèria prima primària, usar, tirar residu) i no canviem al model d'economia circular (matèria prima secundària, usar i transformar residu).

És hora de demanar a les nostres administracions criteris ambientals en els procediments de contractacions i en tota l'execució de les obres públiques.