dimecres, de juny 17, 2020

ECONOMIA CIRCULAR, PARLEM-NE

ECONOMIA CIRCULAR, PARLEM-NE
(Article publicat a "Nosaltres la veu" el 16/06/2020).

La recent aprovació per part del Govern d’Espanya de l’Estratègia Espanyola d’Economia Circular “España Circular 2030” deuria obrir tot un debat polític de trellat per refer la nostra economia. Massa sovint el mateix terme “economia circular” es confon amb una reducció de residus basada en prohibicions i la valorització com a tractament. Es confon una part amb el tot. I es valora l’aspecte del benefici ambiental ( que no és poc ! ) sense atendre l’impuls que pot donar a l’economia i els llocs de treball.
Assumint plantejaments de l’ecologia industrial, l’economia blava, el cradle to cradle o el zero waste, l’EC va més enllà del “reciclar i reduir”. La vida útil dels productes actualment la representaria una trajectòria lineal que mou amb l’obtenció de recursos i consum energètic per fabricar-los i acaba amb la seua eliminació. Allargar i ampliar la seua vida útil implica introduir canvis de sentit en la trajectòria, donar la volta i tornar a fer útil el producte al mateix temps que es generen noves economies locals.
Un dels aspectes de l’Economia circular ha de ser l’aposta per la servitització. Reduir el consum de béns augmentant el consum dels serveis basat en el seu ús. L’exemple típic és el del parc automobilístic majoritàriament aturat més del 70% de la seua vida útil i com les noves fórmules de lloguer són una alternativa. El lloguer front a l’adquisició.

Economia Circular implica també la reparació. Abandonar la dinàmica de l’economia lineal basada en comprar barat i tirar a la primera avaria per fer la primera volta en rere des de l’avaria a l’estat original amb la reparació.

De forma anàloga, trobem un nou cercle: la refabricació. Una pràctica donada en alguns sectors consistent en el desmuntatge, revisió a fons, reposició de components per tornar a posar en circulació. Oferint un garantia com a nou ( remanufacturing ) o sense garantia( refurbishment ).

Un cercle més gran abans d’esdevindre un residu, és aquell que prové de la canibalització. Quan els anteriors cercles ja han sigut recorreguts i la vida útil del producte com a tal no pot allargar-se més encara, podem traure utilitat d’algunes parts. Algunes grans empreses tecnològiques han posat en marxa aquest servei que per autoabastir-se. 

En l’etapa final de tot producte queda el cercle més gran de tots, el que es torna al “bressol”. La valorització pura i dura, el reciclatge en forma de matèria primera o la valorització energètica.

Tots aquests canvis de sentit, voltes enrere o cercles per allargar la vida útil d’un producte redueixen la petjada ecològica pròpia d’una economia lineal però, a més, són una oportunitat per a crear llocs de treball. Ajudar a que les empreses de qualsevol sector puguen implementar l’economia circular, promoure noves empreses i autònoms que oferisquen els servicis necessaris és el gran repte en aquest moment. En el model circular, cada “cercle” demana un servei “local” que incrementa la qualitat i valor del producte d’ací per competir amb el producte barat d’altres bandes del món.

De fet, al 2015, la UE ja va estimar que amb el canvi es podria arribar a un estalvi per a les empreses de 600.000 M anuals, un creixement del 7% del PIB i un 8% del volum de negoci així com l’aparició de noves empreses i el que és més interessant, la creació de 2 Milions de llocs de treball. I la veritat és que no resulta difícil d’entendre. El model lineal actual de consum i competència basada en el preu per tirar al fem ràpidament implica comprar productes fabricats fora d’Europa i destinar cada dia és impostos per a la gestió de residus. Al 2015 per la UE assumeix aquesta estratègia per reorientar el model productiu i de consum. L’únic intent viable d’evitar el col·lapse ambiental front a la incoherència de sostenir la amb una mà i defensar amb el puny tancat el model lineal de producció i consum. O la coherent i respectable proposta decreixentmentisme rebutjada per tots els partits per impopular.

El pla d’acció que va preveure en 2015 la UE ja contemplava mesures en quatre àrees d’acció que segurament ja són fàcils d’intuir per al lector. La primera àrea seria la producció. L’ecodisseny o ecoinnovació han de ser un objectiu principal en qualsevol activitat industrial i en la construcció. L’estalvi energètic i la valorització de residus en depenen molt de com es fabrique o construïsca qualsevol bé.
La segona àrea del pla d’acció afectava al consum. Des de les etiquetes Bio, eco-friendly, Punto verde... fins a la contractació pública verda que tant costa als nostres governants tot i el consens i fotografies a l’hora de votar en Parlaments i plenaris !

Les altres dos àrees afectarien a la legislació necessària i que cada Estat i govern regional ha d’avançar i la gestió de residus, reciclatge i la urgent reutilització d’aigua.

L’interés nostre és fer vore que quan parlem d’economia circular parlem de mediambient com a conseqüència d’allargar la via útil dels productes, de reduir els residus. Però que cadascun d’aquests cercles suposa la implantació de noves activitats econòmiques. Evidentment cal una inversió forta de l’administració en totes les accions previstes al Pla d’Acció de l’Estratègia Espanyola aprovada al 2018 amb els seus instruments normatius, financers, de I+D+i i de conscienciació. Suposaria un error gravíssim legislar, regular o debatre en base a una lectura parcial del que ha de ser una estratègia econòmica i l’única oportunitat real que tenim d’eixir avant. Ara, més que mai, el sector productiu necessita una administració forta al costat de les empreses i professionals per ajudar-los al canvi i fomentar noves iniciatives lligades a l’Economia Circular. Associació Construir la Sostenibilitat.

divendres, de maig 01, 2020

MODEL VA I MODEL TORNA.


terrassa de barNo és cosa de pegar cabotada a tot el que diga la patronal, com és el cas ara d'Hosbec, com tampoc al representant polític de torn. I tant que hi ha problemes laborals en el sector de l’hostaleria!, com els hi ha al camp valencià o al món de l'esport i activitats d'oci. Els mateixos problemes pràcticament que al 2015. Problema de model ? O, sols de model, si voleu ?

Pocs collidors de taronja, Kellys o tècnics en esport veig en la defensa acèrrima de la Vicepresidenta; com tampoc els veig en les crítiques. Mirem-nos tots honestament i fem crítica -socialdemòcrates i socioliberals sobretot- o acabarem amb una classe treballadora escorada cap a extrems terribles.

Tornant al tema del turisme de platja que sembla avergonyir a alguns. Cert és que posar canyes o escudellar paella a l'estiu no és un model per molts, però tampoc estem per tirar traques. Tenim molts conciutadans que no tenen les professions dels participants del debat de marres. Difícilment van a entendre com es pot menysprear el sector dedicat a tirar cervesa o fer llits però no el que es dedica a projectar els restaurant o hotels, configurar xarxes i Circuit tancat de TV, muntar la congeladors i forns, bugaderies industrials o fabricar mils utensilis.

Per cert, m’ha cridat l’atenció com per a alguns apreciats amics, valorar el clima per defensar el turisme resulta caspós però queda molt progre per divagar sobre l’agricultura mediterrània de proximitat. Estem davant d’un cert classisme o elitisme progre ?

Que ens agradaria un altre model turístic ? A este carro pugen tots, és de bades! Hi ha qui duu dècades bambant i li va de cine. Demòcrates Valencians, al seu comunicat, també ho diu. Com també ha reivindicat la indústria valenciana amb la mateixa il·lusió que a altres els cau la bava amb la Cooperativa de Mondragron ( l’esquerra i Felber tampoc entenen de banderes ).

El que cansa i més venint d’una Vicepresidenta o Consellers, que no són les joventuts de cap partit -i ho dic molt sincerament- són les crítiques contra "els models", 5 anys després de govern. Cansa la repetició de mantres des de la poltrona. Sembla que alguns estiguen permanentment fent bolos en un think tank. Cansa i comença a preocupar. Preocupar perquè les Kellys, els collidors, els cambrers, els entrenadors i monitors esportius es passen pel forro les nostres opinions i les vostres samarretes i el que voldrien és estar en l'agenda del Consell, però des del 2015.

I per a que tot no siga tot un retret ( o ‘autoretret’, mea culpa en la part que em correspon ) vos faig una proposta útil per a la classe treballadors: reduir la Conselleria de Transparència a una senzilla Direcció General; suprimir la figura de les Secretaries Autonòmiques i algunes àrees infumables que heu creat i, així, poder destinar més recursos a la inspecció de treball ( demanda de Las Kelly ) i plans per regularitzar l'economia submergida en sectors concrets com l'esport.
Estalvieu exabruptes i divagacions contra "el sector" a les xarxes i mulleu-vos més en la gestió pels valencians, siguen del "sector" que siguen.
Però clar, igual les extravagàncies i les estructures supèrflues i innecessàries motivades només per la miopia ideològica no són patrimoni exclusiu de la dreta o de l’espanyolisme. 
A vore si resulta que el model que cal replantejar-se és el d'organització política! I, arrea , que tindríem els cambrers tranquils i els Secretaris Autonòmics i assessors nerviosos.


PS: Per a exigir la dimissió d'un polític jo aplicaria els criteris habituals a Europa que són els normals en Democràcia. La corrupció en primer lloc; ser pillat amb mentides al currículum, comprant títols universitaris ( ser un frau d'individu, vaja ), fer tractes de favor, encobrir...
Les declaracions d'Oltra, ni de lluny, vaja.

dimarts, de desembre 31, 2019

CONSTRUIR LA SOSTENIBILITAT, L'ECONOMIA CIRCULAR EN LA CONSTRUCCIÓ A LA SAFOR

Publicació a Nosaltres La Veu el 31/12/2019

Els darrers mesos ha sorgit una veu crítica amb la forma com estan
desenvolupant-se les obres a la Safor, sobretot les del sector públic, i que busca canviar la manera de fer. Construir la Sostenibilitat (CLS) no és cap plataforma ciutadana, sinó un grup de professionals de despatxos d’arquitectura, professors de la Universitat Politècnica de València,tècnics municipals d’Urbanisme i Gestió de Residus i l’exalcalde de Xeresa, promotor de la iniciativa. L’associació, que és la forma jurídica que han adoptat, tampoc no té per finalitat frenar o reivindicar canvis en projectes concrets, sinó simplement ajudar perquè s’assumisquen principis que ja venen establerts en la legislació, com la consideració de criteris ambientals en les adjudicacions d’obra,tal com preveu la Llei de Contractació del Sector Públic,i assumir els principis d’economia circular en la redacció i execució dels projectes, així com valoritzar els enderrocs produint àrids reciclats i usar-los en les obres o actuacions de restauració ambiental per reduir les pedreres i els abocadors.

El foment dels àrids reciclats
Construir la Sostenibilitat ha iniciat la seua tasca portant als ajuntaments una primera moció de compromís per promoure l’ús dels àrids reciclats davant dels naturals provinents de pedrera. La moció, com bé s’exposa a l’argumentari, no aporta cap idea extravagant ni nova. De fet, els punts d’acord són res més que mesures previstes en el Programa de Prevenció del Pla Integral de Residus de la Comunitat Valenciana del 2014 i que ja es basaven en el RD 105/2008 sobre gestió de Residus de la Construcció i la Demolició (RCD), segons el qual s’han de valorar en els procediments de contractació el compromís ambiental i afavorir l’ús d’àrids reciclats.
La iniciativa va nàixer quan el juliol passat l’exalcalde de Xeresa va revisar una desena de Plecs de Prescripcions Tècniques d’obres municipals d’ajuntaments valencians i va observar que es requerien “saorra provinent de pedrera” o “arena natural” per al rebliment de rases o les bases de canalitzacions en obres del cicle integral de l’aigua o per anivellar terrenys. Tècnicament no hi havia cap raó per a aquestes restriccions; de fet, el Ministeri de Foments havia incorporat les instruccions en els seus documents tècnics per a l’ús d’estos materials fins i tot per a l’elaboració de formigó.
Poc a poc es va treballar l’aspecte de la conscienciació amb visites a alcaldies i tècnics municipals, amb ladifusió de notícies, articles i vídeos en les xarxes socials i en la premsa comarcal i, també, amb xarrades per aconseguir el compromís de tots els grups municipals de la comarca. En l’actualitat, la major part dels ajuntaments de la Safor-Valldigna han aprovat per unanimitat la moció proposada per CLS i es preveu que a finals de gener la pràctica totalitat de la comarca ho faça.


La valorització dels RCD
Si en l’economia circular l’ús de la matèria primera secundària és fonamental, la seua producció a partir dels residus és l’altra cara de la mateixa moneda. Per això, la gestió dels enderrocs basada en la valorització és l’altra batalla mampresa per Construir la Sostenibilitat. Tot i que la legislació espanyola i el mateix PIRCV indiquen clarament que el destí prioritari dels RCD han de ser les plantes de valorització per convertir-los en àrids i no als abocadors legals, la pràctica majoritària és dur-los barrejats a abocadors. Des de la plataforma s’alerta que l’objectiu que Europa va marcar era que al 2020 el 70% dels RCD es valoritzaren.
Per altra banda, la comoditat de l’abocador consisteix en el fet que no són tan exigents amb el gestor de transports i el constructor quant a la barreja de residus. Accepten al mateix preu un contenidor d’enderrocs inerts nets que un que continga mesclats plàstics, papers, fustes o els perillosos envasos de coles, epoxis, poliuretà o silicona,tot i que la llei els obliga a un tractament previ.
Des de Construir la Sostenibilitat s’ha elaborat un model d’ordenança municipal que ha sigut explicada a les alcaldies i que s’espera que progressivament es vaja aprovant per fomentar que en totes les obres –públiques i privades– els enderrocs acaben en una planta de valorització. De moment, el municipi de Palmera ha aprovat l’ordenança, que no és cap novetat a l’Estat espanyol, ja que en moltíssimes ciutats d’altres territoris està implantad.Al País Valencià, però, Palmera ha sigut la primera localitat a fer-ho. Altres ajuntaments, entre ells el de Gandia, han anunciat que estudiaran la implantació de la mesura.
 

Gestions exemplars
A banda d’aquestes campanyes,des de l’associació s’han fet altres gestions amb ajuntaments que han tingut ressò per ser exemplars. Amb l’alcaldia de la Font d’En Carròs van intervenir per aconseguir valoritzar 30.000 m3 de residus de la construcció d’un abocador incontrolat. Amb l’Ajuntament de Potrieses va aconseguir usar part de la grava obtinguda, previ anàlisi i certificat CE, per a fer el formigó d’un camí rural. Recentment, l’Ajuntament de Bellreguard ha atés els suggeriments de Construir la Sostenibilitat per incorporar un Estudi de Gestió de Residus exemplar en un projecte d’obra i s’està en contacte amb altres alcaldies per posar en marxa altres accions que, junt amb l’aprovació de l’ordenança de control dels residus de les obres, podran constituir-se en un referent de la gestió municipal.

dissabte, de desembre 28, 2019

POLÍTICA VERDA, ENCARA.

Article publicat a Levante EMV, Edició de la Safor el 28/12/2019

Potser arran del Cimera del Clima de Madrid, COP25, alguns columnistes han

partit liberalde canadàllançat la pregunta sobre la possibilitat o no d'una dreta ecologista a Espanya. Justament quan prestàvem atenció a les polítiques verdes de Angela Merkel i indagàvem sobre el liberalisme verd. Les respostes d'uns són tan categòriques com el silenci dels altres, i sembla que hi ha consens: l'ecologisme ha de ser com el meló d'Alger, verd fora i roig per dins.

A Espanya habitualment és l'esquerra qui, de tant en tant, proposa algun impost verd, alguna ecotaxa gravant alguna activitat o consum front a la dreta que posa el crit al cel. Heus ací l'esceneta habitual de l'esquerra amb impostos i la dreta contra impostos actuant, o sobreactuant, sense atendre l'apuntador que, desesperat, va llegint les lleis i directives europees que contemplen la fiscalitat ambiental que tots han votat favorablement. I, amb açò, celebrarem la COP25 i el seu aniversari si cal!, però no avancem gens en gestions per frenar el canvi climàtic o evitar el col·lapse ambiental. 

Si mirem més enllà del nostre Regne i busquem els orígens dels impostos verds hem de remuntar-nos al Canadà de la dècada passada i el programa del Partit Liberal del Canadà (dreta!) centrat en el mediambient. Ací trobem el primer impost verd: un producte de la dreta liberal. L'exemple va anar fent camí i el Partit Liberal britànic també proposà més impostos verds. Ben mirat no és gens contradictori; una política que grava la contaminació o l'ús de recursos naturals es basa en la premissa que pague aquell que en fa ús. Qui tinga la necessitat que se la pague, ¿liberal, no?

Ens costa entendre-ho sent valencians i havent-nos engolit la fal·làcia liberal de la bombolla immobiliària: construir molt per baixar el preu. O l'aposta constant per un turisme basat en l'explotació de la costa. I més ens costa entendre que els tories anglesos es miren el seu paisatge com a vertaders «iaio flautes» ambientalistes oposant-se a la construcció que proposa l'esquerra anglesa. Altra cosa són els seus xalets a casa nostra; són anglesos.

Certament, Merkel no és cap rara avis en la dreta occidental. En Portugal, sense anar més lluny, els «populars» tenen diputats ecoliberals. Ara bé, a Espanya, quan algun «popular» extremeny ha apuntat d'ecoliberalisme a l'agenda ha rebut la indiferència dels seus i la furibunda reacció de l'ecologisme oficial. Verd per fora i roig per dins per consens de nou.
Tampoc ningú li va apuntar la idea a C's en l'etapa inicial d'expansió quan medraven per una imatge original, social liberal i europea.

Així, a Espanya assistim com a pacients espectadors al debat sobre la política verda. Per un cantó apareix una esquerra que predica una fiscalitat ambiental amb propostes genuïnament liberals conegudes com ecotaxes però que a l'hora de defensar-les o aplicar-les usa la retòrica típica de l'esquerra: distribució d'impostos en base a l'activitat econòmica o bens, independentment de l'empremta ecològica, que paguen els grans... sense concretar ni posar èmfasi en les mesures a desenvolupar emparats en el vell principi de la caixa única de l'Estat.

Per l'altre cantó, s'hi veu vindre molt còmoda una dreta també enrocada en el paper de sempre muntant el drama contra qualsevol proposta de fiscalitat ambiental per ser impositiva, sense esmenar res en positiu.

No veig tant difícil el consens entre polítics del segle XXI per avançar en el que són idees liberals verdes en altres països. Cal un consens per gravar el consum de recursos naturals, comprometent la recaptació a polítiques verdes i bonificar l'economia circular.