dissabte, de desembre 28, 2019

POLÍTICA VERDA, ENCARA.

Article publicat a Levante EMV, Edició de la Safor el 28/12/2019

Potser arran del Cimera del Clima de Madrid, COP25, alguns columnistes han

partit liberalde canadàllançat la pregunta sobre la possibilitat o no d'una dreta ecologista a Espanya. Justament quan prestàvem atenció a les polítiques verdes de Angela Merkel i indagàvem sobre el liberalisme verd. Les respostes d'uns són tan categòriques com el silenci dels altres, i sembla que hi ha consens: l'ecologisme ha de ser com el meló d'Alger, verd fora i roig per dins.

A Espanya habitualment és l'esquerra qui, de tant en tant, proposa algun impost verd, alguna ecotaxa gravant alguna activitat o consum front a la dreta que posa el crit al cel. Heus ací l'esceneta habitual de l'esquerra amb impostos i la dreta contra impostos actuant, o sobreactuant, sense atendre l'apuntador que, desesperat, va llegint les lleis i directives europees que contemplen la fiscalitat ambiental que tots han votat favorablement. I, amb açò, celebrarem la COP25 i el seu aniversari si cal!, però no avancem gens en gestions per frenar el canvi climàtic o evitar el col·lapse ambiental. 

Si mirem més enllà del nostre Regne i busquem els orígens dels impostos verds hem de remuntar-nos al Canadà de la dècada passada i el programa del Partit Liberal del Canadà (dreta!) centrat en el mediambient. Ací trobem el primer impost verd: un producte de la dreta liberal. L'exemple va anar fent camí i el Partit Liberal britànic també proposà més impostos verds. Ben mirat no és gens contradictori; una política que grava la contaminació o l'ús de recursos naturals es basa en la premissa que pague aquell que en fa ús. Qui tinga la necessitat que se la pague, ¿liberal, no?

Ens costa entendre-ho sent valencians i havent-nos engolit la fal·làcia liberal de la bombolla immobiliària: construir molt per baixar el preu. O l'aposta constant per un turisme basat en l'explotació de la costa. I més ens costa entendre que els tories anglesos es miren el seu paisatge com a vertaders «iaio flautes» ambientalistes oposant-se a la construcció que proposa l'esquerra anglesa. Altra cosa són els seus xalets a casa nostra; són anglesos.

Certament, Merkel no és cap rara avis en la dreta occidental. En Portugal, sense anar més lluny, els «populars» tenen diputats ecoliberals. Ara bé, a Espanya, quan algun «popular» extremeny ha apuntat d'ecoliberalisme a l'agenda ha rebut la indiferència dels seus i la furibunda reacció de l'ecologisme oficial. Verd per fora i roig per dins per consens de nou.
Tampoc ningú li va apuntar la idea a C's en l'etapa inicial d'expansió quan medraven per una imatge original, social liberal i europea.

Així, a Espanya assistim com a pacients espectadors al debat sobre la política verda. Per un cantó apareix una esquerra que predica una fiscalitat ambiental amb propostes genuïnament liberals conegudes com ecotaxes però que a l'hora de defensar-les o aplicar-les usa la retòrica típica de l'esquerra: distribució d'impostos en base a l'activitat econòmica o bens, independentment de l'empremta ecològica, que paguen els grans... sense concretar ni posar èmfasi en les mesures a desenvolupar emparats en el vell principi de la caixa única de l'Estat.

Per l'altre cantó, s'hi veu vindre molt còmoda una dreta també enrocada en el paper de sempre muntant el drama contra qualsevol proposta de fiscalitat ambiental per ser impositiva, sense esmenar res en positiu.

No veig tant difícil el consens entre polítics del segle XXI per avançar en el que són idees liberals verdes en altres països. Cal un consens per gravar el consum de recursos naturals, comprometent la recaptació a polítiques verdes i bonificar l'economia circular.

Cap comentari:

Publica un comentari