PER QUÈ FARÉ VAGA

Em té tant fart el tema de les oposicions d’interins de l’ensenyament que evite parlar-ne d’un temps ençà. Aclarisc que a casa les oposicions han vingut molt bé. La meua dona, ara és funcionària de carrera quan abans era una d’aquelles interines que amb 8 mesos d’embaràs anava a donar valencià a l’extrem sud del País per no ser expulsada de la borsa. La borsa no sempre ha funcionat com ara !

Quan la pandèmia no estava ni en ment, molts alertàvem que les oposicions massives sense un conveni L Iaboral i una regulació distinta de la borsa era un greu error. Les “oposicions massives” duran “desactivacions massives”, fent molt de mal a l’ensenyament públic: a l’alumnat. L’alumnat compta ?

La Conselleria i alguns sindicats no van pensar en l’objecte del servici, en l’alumnat. Afiliació, projecció personal... no van poder esperar i van passar el davant a l’alumnat. De no ser així, el segon any les oposicions no s’hagueren fet sense abans negociar un nou conveni i els canvis en la borsa.

Sobre el tema de fons, que no és la pandèmia sinó les oposicions com a “solució” a l’anomenat “problema dels interins”, s’hauria d’haver parlat i molt. D’entrada podríem començar a dir-li pel seu nom: frau de llei de la Conselleria amb la contractació d’interins. Poden parlar de la forma distinta d’enfocar-lo per part de l’administració i els sindicats en tot el sector públic; recordem l’acord per la rebaremació amb el PP. També caldria parlar de la sentència del TJUE qüestionant les oposicions com a solució suficient per regularitzar l’abús en la contractació temporal. O reclamar explicacions sobre aquell accés diferenciat que impedia el pervers Rajoy al 2017 i, sobretot, parlar de les desenes d’anys treballats per molta gent d’esta gran ETT.

Comprove a les xarxes que l’entorn del Conseller ha preferit passar a “l’acció política”, cosa comprensible si en la gestió s’ha començat la casa per la teulada i en ‘democratisme’ se’ns oblida sempre el sindicat majoritari.
El discurs ja passa de la simplificació d’una problemàtica complexa creada per l’administració a una autèntica postveritat. Un tant infantil i que em perdonen la presbícia, però lleig. Comencen per ignorar el problema creat a les aules i acaben culpabilitzant des de les xarxes socials un col·lectiu de treballadors enfrontant-lo a un altre que ha de jugar el paper de suposada víctima: la joventut ( no sé si posar-ho en majúscula i tot ), quasi res.

La postveritat per explicar el món ha esdevingut el Pare Nostre de la política a Espanya, des de l’extrema dreta a l’extrema esquerra. Campanyes on mai falta la caricaturització, l’exageració grotesca i, ací, alguns han arribat a parlar d’adultocràcia ( nyas ! ). Si ens posem tots podríem dir més bestieses com que els burgesos espanyolíssims poden restar a casa estudiant mentre els proletaris profinançament-autonòmic hem de dur el pa als nostres fills. O imaginar “cayetanos” joves preparant-se en acadèmies privadíssimes i agraint a Marzà la seua anti-adultocràcia... tot això seria de tebeo ( o de play-station, perdó). La veritat és distinta i més diversa. Hi ha joves que s’aferren necessitats a una substitució i no podran preparar bé oposicions com també hi ha majors sense obligacions... la casuística dels interins és massa complexa fins i tot per a l’arquitectura Zen 2 de la PS5. Eixos judicis irreals contra col·lectius sencers per guanyar-se la simpatia del col·lectiu “víctima” són una vergonya per part de qui els fa i una ruïna per la democràcia. Vinguen d’on vinguen.

Faré vaga, no tant contra les oposicions sinó a favor de l’alumnat oblidat. A favor de la gestió i del respecte.

Faré vaga per dignitat.